Un linxament en tota regla
El derbi del Camp Nou va tenir un protagonista al final del partit: Adrià Pedrosa. El jove del planter s’estrenava en un derbi, i de titular, al feu blaugrana. El seu bon partit sobre la gespa va quedar desdibuixat per l’intercanvi de samarretes amb Leo Messi. Aquella imatge del lateral agafant la samarreta de l’astre argentí arran de gespa, tot just acabar el duel, va remoure els budells de molts aficionats blanc-i-blaus. L’animadversió cap a l’etern rival i cap al culpable de la derrota va ser entesa per molts com una genuflexió. Una rendició en tota regla del jove futbolista, que no ha respectat els codis interns: a l’enemic, ni una sola concessió, i més després de perdre. La imatge va recordar a molts la criticada acció de Quique Sánchez Flores quan era entrenador de l’Espanyol abraçant-se i fent bromes amb els futbolistes blaugrana després d’encaixar una dolorosa derrota. Dies després, el preparador madrileny es va disculpar per la seva acció tot i que l’entenia com un ritual de fair play. En part, Quique Sánchez Flores podia tenir raó en el seu missatge, però l’actitud del tècnic, de complaença, quan el seu equip havia sortit escaldat va encendre els ànims, i més encara quan va reconèixer que havia demanat la samarreta a Messi per al seu fill, que era del Barça. Un altre error a ulls d’una afició dolguda i menystinguda per l’entorn mediàtic d’un Barça que tot ho devora. Però el cas de Quique Sánchez Flores no és comparable amb el d’Adrià Pedrosa. Primer per l’experiència del primer i la joventut del segon. Aquí hi ha un salt important, i després, la forma com s’ha matxucat el jove futbolista mitjançant les xarxes socials fins rebre amenaces de mort. Aquí rau el problema: el linxament públic. El futbol s’ha convertit en un reflex de la vida que ens envolta. La guerra de trinxeres és la moneda de canvi habitual. El contra mi o amb mi no admet cap mena de matisos, i la ira ho envaeix tot sense donar gaire marge a la reflexió serena i al pensament del que significa intercanviar-se una samarreta. Adrià Pedrosa ho havia donat tot sobre la gespa del Camp Nou. És un futbolista amb un enorme futur, i amb linxaments com el que ha rebut d’un sector de la seva afició potser s’ho pensarà dues vegades abans de renovar. L’errada de Pedrosa, potser, va ser intercanviar-se la samarreta arran de gespa i davant de tothom. Millor fer-ho darrere les càmeres i en l’anonimat d’un vestidor per evitar susceptibilitats de l’entorn. Però més enllà d’això, crec que tots hauríem de fer un pensament i actuar amb una mica de seny. La imatge d’un intercanvi de samarretes mai ha de ser cap afront, tot i que sigui el Barça; ha de ser la visualització de la cordialitat entre dos professionals. Del respecte mutu cap al contrari i, per damunt de tot, ensenyar als més petits que mitjançant l’esport també es poden transmetre valors. Un cop l’àrbitre xiula el final d’un partit, un intercanvi de samarretes no és rendir-se al rival, sinó un acte de confraternitzar amb el company de professió de manera recíproca. Pedrosa va defensar l’escut de l’Espanyol amb honor durant 90 minuts i aquesta és la prova fefaent del seu espanyolisme. Però matxucar-lo per l’acció de canviar-se la samarreta amb un adversari, i més Messi, que sempre ha demostrat la seva esportivitat, és trair l’essència de l’esport. Però qui veu el futbol com confrontació perpètua opinarà tot el contrari.
