En aquesta època patològica de piulades nascudes per donar suport ideològic a la primera generació capaç de combinar analfabetisme i estudis universitaris, convé rebel·lar-nos contra els aforismes futbolístics repetits fins a l’esgotament del respectable. Alcem-nos amb el verb insubmís i convertim-nos en demiürgs de la paraula per sepultar a les cunetes la immundícia cartesiana de “Tres punts són tres punts” que tracta el públic com idiotes capaços de pagar una morterada per gaudir de vint-i-dos homes milionaris perseguint una pilota amb calçotets de colors, i un cop enterrada aquesta trivialitat, passem la guillotina del silenci davant el “Respecto les decisions de l’entrenador” que anhela la destitució d’aquest per espargir arreu els defectes d’aquell que el sacrifica a l’anonimat. Així doncs, no ens rendim, tenim feina per purgar l’arcaic sermó impotent de “No queden adjectius per definir Messi” que obvia la capacitat de la metàfora per redibuixar fins a l’eternitat la caracterització qualitativa del totpoderós, i posteriorment, centrar-nos a expulsar de l’argot futbolístic la farisaica certesa de “A aquestes altures de la Champions no hi ha rival fàcil” que el Madrid ha aconseguit desmentir una i altra vegada juntament amb la de “Aquí ningú regala res”, assassinada per la filantropia europea dels porters rivals de la floristeria anal de Zidane. No em miris malament. No soc un inquisidor, ni un genocida dels mots, com a molt només un colpista, comunista de saló, i amic d’Otegi que aposta per recuperar el significat genuí de les paraules per no davallar en la manipulació dels governs autoritaris dels quals no es necessita un màster per assimilar el seu modus operandi. Per això, foragitarem els mercaders del temple que es plantin davant d’un periodista després d’una derrota amb la cantarella sabuda de “Hauria preferit no marcar i que l’equip hagués guanyat”, una declaració que amaga l’orgull davant la pròpia feina mentre es maltracta el·lípticament la labor dels companys i que sol ser repetida pel mateix jugador que etziba després d’una lesió “M’he tornat a sentir futbolista”, com si el món estigués realment pendent de les seves hores de recuperació al gimnàs. Una roda de premsa on se sent la hipòcrita “Estic aquí per ajudar l’equip”, i tu penses que si és així, carregui les aigües amunt i avall com un benedictí penitent per afavorir el confort dels seus companys. En definitiva, el canvi és possible i per fer-lo realitat hem de degollar el clixé primigeni repetit pels nostres avantpassats britànics del segle XIX que varen aprofitar una tarda assolellada de maig per sortir de la taverna i inventar un nou esport basat en la persecució d’una esfèrica de cuir. El futbol és així. Molt bé. Així com? Així de generós? Així de desgraciat? Així de traïdor? Així de just? Així de lila? Així d’així? Res a dir: menys parlar de lligues europees que no interessen i més posar sobre la taula el debat del llenguatge perquè al camp som onze contra onze, i quan la pilota comenci a rodar no hi ha favorits ja que tothom sap que al final l’eficàcia golejadora davant l’article és la divergència subtil entre la glòria i el fracàs.