No tenim història a primera. En tenim a segona i a les categories inferiors. Això és així i no podem fer res més que deixar córrer el temps i les temporades per canviar-ho. Hem de continuar més anys a la màxima divisió i ho hem de fer, tal com deia Pere Pons divendres: “Tots junts, si us plau.”

Tenim poc recorregut a primera i no hi tenim rival històric a la categoria. Trobar el nostre rival també demana del concurs de la roda dels anys. Els xiulets a Messi i al Barça a Montilivi ens van deslliurar del fals prejudici de ser un club de segon plat per a culers de comarques. Aquest prejudici, precisament, l’han alimentat certs tertulians periquitos que insisteixen a buscar una brega que ara com ara no existeix per moltes declaracions de Jaume Roures, colzes de Stuani i poemes de Martí i Pol que vulguin brandar.

Sigui com sigui, dissabte tenim contra l’Espanyol un partit a tomba oberta, d’aquells que marquen desenllaços, que et propulsen o et fan caure, i tot plegat a les portes d’un abril de calendari terrorífic, que només un psicòpata pot apreciar. Al derbi cal una sola veu, guanyar i posar fi als fantasmes. Ho necessitem per continuar consolidant el club en una categoria que ens va costar déu i ajuda d’assolir i que ara no podem perdre, i, si la perdem, que almenys no ho fem amb un estadi ple de xiulets, burles i que es buida un quart d’hora abans d’acabar el partit. Dissabte, ens hi juguem bona part de tot, bona part de la nostra història i qui sap si l’inici d’una rivalitat real.