Dis­sabte per obli­dar. Diego Costa, davan­ter de l’Atlético de Madrid, va ser expul­sat al Camp Nou després d’insul­tar greu­ment l’àrbi­tre Gil Man­zano. Unes hores abans, l’històric dele­gat de l’Espa­nyol José María Calzón va fer comen­ta­ris racis­tes con­tra un segui­dor negre del Girona. I a Valle­cas, dos afi­ci­o­nats del Rayo li van dir coses molt grui­xu­des a Mar­ce­lino, l’entre­na­dor del València. A Costa li han cai­gut vuit par­tits de sanció, és a dir, ja no podrà jugar fins la tem­po­rada que ve; a Calzón encara l’han de sot­me­tre a la nor­ma­tiva vigent; i als segui­dors, a més d’una multa, els han fet fora dels esta­dis durant sis mesos. Una pena. I un des­as­tre.

Del dele­gat de l’Espa­nyol, poc a dir. Després de 40 anys de feina extra­or­dinària ha posat el seu càrrec a dis­po­sició del club. Com ell mateix ha reco­ne­gut, s’ha equi­vo­cat molt i per això ha dema­nat perdó. Haurà de fer front al que vin­gui a par­tir d’ara, de la pròpia enti­tat i des de les justícies ordinària i espor­tiva. Dels afi­ci­o­nats, en fi, ja s’han dis­cul­pat. Tenen família? Els han vist per la tele? Final­ment, Costa està ofès. I el seu club, també. Els colc­ho­ne­ros apel·laran. Els interes­sos espor­tius i econòmics de l’Atlético por­ta­ran la rea­li­tat a un esce­nari pan­tanós i majo­ritària­ment accep­tat per la pròpia afició del Wanda, més enfa­dada amb el jutge que amb l’infrac­tor. El sen­tit comú mana­ria la direcció contrària, és a dir, un res­pectuós silenci. I fins i tot, si s’hi vol plan­tar cara, una sanció dis­ci­plinària per al juga­dor, per haver dei­xat pen­jats els seus com­panys i l’afició. I si jo fos el pre­si­dent Cerezo, con­vo­ca­ria Costa per fer una xer­rada davant de les nenes i els nens ale­vins i ben­ja­mins del club perquè els expliqués el des­as­tre que havia comès i donés exem­ple sobre com com­por­tar-se en un ter­reny de joc. Patir el sen­ti­ment de ver­go­nya.

Fins ara, i temo que encara ara, això d’insul­tar un àrbi­tre o dir-se de tot entre fut­bo­lis­tes, amb esco­pi­na­des inclo­ses, forma part de la nor­ma­li­tat. I de les afi­ci­ons, és clar. L’estrès set­ma­nal diri­git con­tra col·legi­ats i juga­dors. I també, d’aquests con­tra els pri­mers. I màniga ampla, per des­comp­tat, amb comen­ta­ris xenòfobs, racis­tes o mas­clis­tes. Perquè, és clar, el preu de l’entrada et dona dret a tot. Perquè, és clar, amb el que cobren els fut­bo­lis­tes, que s’aguan­tin! I perquè, és clar, el que passa a la gespa es queda a la gespa. El fut­bol és així. Món aus­tra­lo­pi­tec.

Prou. La Fede­ració Cata­lana, per par­lar de casa nos­tra, tre­ba­lla la consciència des del plan­ter per mirar de can­viar la tra­dició a par­tir de contínues cam­pa­nyes en aquesta línia, però hi ha clubs que es dis­tre­uen quan el resul­tat o la clas­si­fi­cació peri­llen. No val. En aquest punt, les famílies i l’escola con­ven­ci­o­nal tenen en les seves mans la solució: l’edu­cació. I tot i que és veri­tat que les estre­lles de la pilota cada vegada exhi­bei­xen millors com­por­ta­ments, hau­rem de con­ve­nir que no son ells els únics res­pon­sa­bles del futur d’aquest esport. Així que, si em per­me­ten, assu­mim cada un de nosal­tres i de manera indi­vi­dual les nos­tres res­pon­sa­bi­li­tats per posar fi a la xacra de la mala edu­cació. En la victòria i en la der­rota. Al fut­bol i a la vida.