Era setembre, era després de la patacada del Lugo, l’estadi estava pràcticament buit i jugàvem contra el Numància. Van marcar Mata i Lejeune però vam perdre. Aquell dia, un senyor anglès es va asseure al meu costat. Era del Sunderland, vivia aquí i venia per treure’s l’enyorança de la Premier. Em va dir que del nostre futbol el sorprenia molt la relació del públic amb els jugadors: “Allà els jugadors juguen amb els supporters, aquí els jugadors juguen per als supporters.” Lacònic, li vaig respondre: “Different football, different cultures.”

Quatre temporades després, l’incomprensible canvi d’un altre anglès, Roberts, va desencadenar una comprensible esbroncada. Després, retrets i massa insults cap a tècnics i jugadors. Tot es va enrarir i a cops de cor ens vam quedar sense empatar. De motius per a la decepció n’hi ha, però fins al final de lliga faríem bé de fer cas al senyor anglès i jugar junts amb els jugadors a cada partit.

Per cert, el Sunderland juga a tercera. Contra el Coventry van perdre 4-5, amb l’“Stadium of Light” ple d’aficionats. Els clubs com aquest sempre tornen. De totes maneres, no em facin massa cas, m’he convertit en un sentimental que en les esbroncades com la de diumenge va sempre contra corrent.