Les piulades festegen amb els tertulians que farceixen les llistes electorals d’amics, saludats i coneguts d’aquesta oligarquia política sustentada en el retret personal. No ens exigeixen perquè no ens volen exigits, i d’aquesta manera s’alimenta un sentimentalisme deformat on ens veiem protagonistes d’una història escrita per ells als despatxos abans de ser viscuda per nosaltres als carrers. Per aquest motiu aixequen el cap i una mica el braç els Casado, Rivera, Abascal, i per això, de moment, s’aguanta el discurs de falsa modèstia de Simeone que poc té a veure amb la realitat. De totes maneres, en primer lloc, abans d’intentar despullar la retòrica de l’amant de Julen Guerrero, s’ha de reconèixer el mèrit d’haver trencat una lliga de dos i la seva irrupció visceral a les competicions europees, però a partir d’aquí l’arenga verdadera dels seus inicis on es dibuixava com un David indefens que justificava l’ambigüitat del seu equip a l’hora de confondre èpica i cara dura, ha perdut credibilitat al convertir-se en el vuitè equip d’Europa en despeses, en elevar Griezmann com un dels jugadors més ben pagats d’Europa, i en passejar l’entrenador amb més sou del futbol mundial. Així doncs, partint d’aquest context modernitzat de la posició de l’Atlético dins el panorama futbolístic continental, si analitzem l’eliminació a vuitens de copa, la caiguda de la Champions a Torí, i el fet d’arribar sense possibilitats a la lliga a set jornades del final, podem qualificar l’exercici de fracàs a pesar dels reiterats panegírics a una inferioritat de recursos que denota irresponsabilitat a l’hora d’afrontar els reptes simètrics al teu estatus com a entitat. Dit això, entenc perfectament que el Wanda idolatri qui els va salvar del fang i apliquin una butlla a l’hora de judicar els seus resultats, però no comprenc com els dogmàtics del guardiolisme estan preocupats a menysprear l’estil de joc de l’Atlético oblidant completament la legitimitat de qualsevol segell tàctic per tal de guanyar, i alhora, no desemmascarin la redundància àrida d’aquest missatge de la humilitat que brinda plaer al seguidor matalasser però que amaga la seva naturalesa actual: és un aspirant a tot i aquesta temporada no ha aconseguit cap dels seus objectius.

Per tant, la realitat és una, però les sensacions de l’opinió pública són unes altres perquè Simeone, fill d’un peronisme argentí latent en l’articulació de discursos dirigits als adeptes, sap establir perfectament aquests paràmetres de màximes buides dels que tan bé beuen uns candidats incapaços de sortir del guió preestablert. De totes maneres, no ens enganyem, al final Simeone fa gràcia perquè és la personificació ben resolta de com seríem nosaltres si haguéssim pogut acomplir el somni de seure en una banqueta de primera divisió, però quan distingeixes sense filtres com el modus operandi del cholismo ha passat a la política amb l’afany de marcar les dimensions hiperbòliques de la carn d’olla, et venen ganes de fugir nord enllà mentre escups la terra que t’ha vist néixer dempeus i ara et vol agenollada pel simple gust d’assedegar el seu desig de venjança. Queda dit i escrit: Simeone, fora de l’hemicicle, sisplau. Gràcies.