‘Messing to glory’
Que no sigui premonitòria, vaig pensar al veure la gran pancarta que havíem penjat al gol nord amb el lema “Walking to glory”. Ho va ser. Vam sortir al camp caminant i en actitud impròpia, davant d’un United endolladíssim mentalment i tàcticament que en cinc minuts ens va glaçar la sang.
Un escriptor tan genial com fou Victor Hugo opinava que “l’única glòria vertadera és la del geni al servei de la causa”. Quan més ho necessitàvem, va aparèixer ell. Minut 16: Leo guanya una pilota dividida a Young, es desfà de Fred amb un túnel exquisit i es perfila a la frontal com només ho sap fer ell, esquivant defenses, per trobar el forat i connectar un míssil teledirigit amb l’efecte clavat de fora cap endins. Imparable. Una obra mestra tan genial com la crònica que Hugo va escriure de la batalla de Waterloo a Els miserables, tot salvant les distàncies entre literatura i futbol.
Un golàs que, per plasticitat, dificultat i transcendència podria entrar en el top 20 particular del nostre heroi. Això, partint de la premissa que el vintè gol més bonic dels 597 –quina bestialitat!– que Messi ja ha marcat amb el Barça iguala el millor de qualsevol davanter dels top, i no exagero. El geni al servei de la causa. Amb l’1 a 0 l’equip es va retrobar a si mateix, va certificar la seva evident superioritat respecte als anglesos i l’eliminatòria ja no va perillar en cap moment.
Volem la Champions
El Barça actual no és l’obra mestra del 2008-12 ni la màquina de guanyar del segon triplet, però si som capaços de disputar els dos partits que ens separen de la final de Madrid amb l’onze de gala fresc i amb les idees clares, no hem de témer res.
I entenc per “onze de gala” el que va jugar dimarts, amb l’opció de Sergi Roberto (Messi a banda i després d’un enorme Rakitic, el reusenc fou un dels més destacats) o Semedo al lateral i –of course– amb Dembélé a l’atac en el lloc de Coutinho. A propòsit de Philippe, a la fi va demostrar que és un molt bon suplent d’Ousmane –un detall no menor en aquest moment de la temporada en què ens cal que tothom sumi– i el seu gol –celebració beneitona al marge– el revalora de cara al futur traspàs.
D’altra banda, suposo que la fórmula dels no habituals i nois del planter emprada a Osca (i tantes vegades reclamada, les rotacions dràstiques són imprescindibles) sovintejarà en la lliga. Això i esperar que ningú se’ns constipi per afrontar una semifinal apassionant contra un rival potentíssim. Un autèntic banquet dels déus que gaudirem i patirem a parts iguals i fins a límits que s’intueixen extrems.
Joc de trons!
Després d’agenollar el United, a la mateixa gespa d’un temple rendit als seus peus, Messi va llançar un avís fulminant: “No podem sortir així en la Champions. Ho havíem parlat i teníem l’experiència de Roma.” Parlant en plata, que si contra el Liverpool ens agafa una d’aquestes (força habituals) defallides, amb pèrdues de pilota no forçades i desconnexió general, les envestides dels Mané, Firmino, Salah i companyia ens destrossaran. Som el Barça i ells són el Liverpool. Es preveu una batalla de batalles igualadíssima. Joc de trons! Que els de Klopp s’estiguin jugant la Premier amb el City sense marge d’error ens afavoreix, el factor Anfield Road a la tornada pesa a favor seu...
Però Messi juga amb nosaltres! Aquesta no se’ns pot escapar. Messing to glory...
PD. I a tot això, què se’n sap d’aquells el nom dels quals ja ni recordo? Doncs, jugant un intranscendent “partidet del dilluns” a Leganés...
