El precedent Rosell
L’absolució de Sandro Rosell deixa dues consideracions. La primera, és clar, al voltant de la seva persona. Costa trobar la paraula justa per definir tanta indecència. 643 dies de presó preventiva només s’expliquen en un país amb poca tradició democràtica capaç d’inventar relats i defensar-los a partir de proves miserablement construïdes. La instrucció de la jutgessa Carmen Lamela era delictiva en si mateixa. De la farsa del judici, cap comentari. Davant del corporativisme habitual del sector, que els tres magistrats de l’Audiencia Nacional s’hagin posat d’acord per deixar amb el cul a l’aire una col·lega, ara, del Tribunal Suprem, obliga a posar-se la pinça al nas i a pensar que en un país normal aquesta història hauria d’acabar amb alguna dimissió. I si no, amb alguna destitució. En fi, somiant truites. És Espanya. Cap adeu, ni voluntari ni forçat. Més aviat el contrari. La senyora Lamela, pels seus mèrits, no fa gaire va ser condecorada per la Guàrdia Civil i l’exministre pepero Juan Ignacio Zoido, el mateix que va declarar no saber res del que va passar a Catalunya l’1 d’octubre.
Per això, a Sandro Rosell li convé mirar de refer la seva vida. Ha de caminar endavant i gaudir de la família i dels amics mentre els seus advocats s’encarreguen de fer front al recurs de la fiscalia i a tot el que hagi de venir (com, per exemple, posar Lamela i el sistema, contra la paret). Vint-i-un mesos són massa temps per girar full com si res... però l’experiència és un grau. En el seu millor moment va decidir mirar el passat, i tot li va anar malament. A ell, i a les persones contra les quals va voler aplicar, sense sentit, el seu poder com a màxim dirigent d’una de les institucions més poderoses del país. La rancúnia el va descentrar de tal manera que la seva presidència va acabar convertint-se en un calvari, fins a provocar la seva dimissió. De fet, encara dura, amb casos oberts a la justícia –Neymar 2 i espionatge a Jaume Roures– i amb d’altres que perduraran per sempre en la memòria –Neymar 1, que va acabar amb una condemna al Barça, com a institució, per primera vegada en la seva història. En la seva situació i després de la vergonya, a Rosell li toca gaudir de la seva existència.
La segona consideració té a veure amb l’altre gran judici i, és clar, amb els presos polítics. El cas que ens ocupa ofereix esperances per a una actuació similar dels magistrats del Tribunal Suprem? Desfarà el jutge Manuel Marchena el que també va començar, amb una nova instrucció de jutjat de guàrdia –mai més ben dit–, la mateixa Carmen Lamela? Lamentablement, sembla complicat. “Por la unidad de España”, val tot. I aquí sí, tot és tot. Amb lletres majúscules i tatuades, amb sang, al front.
La construcció de tot el cas, les declaracions dels polítics i membres diversos dels cossos de seguretat de l’Estat espanyol i la reacció de Marchena han exhibit tan poca credibilitat com esperances queden d’una sentència ajustada a dret segons la realitat del que va passar a Catalunya fa un any i mig. La sorpresa (sí, sí, sorpresa) de la primera sentència Rosell no afegeix optimisme pel futur de Dolors Bassa, Jordi Cuixart, Carme Forcadell, Joaquim Forn, Oriol Junqueras, Raül Romeva, Josep Rull, Jordi Sànchez i Jordi Turull. Com dèiem abans, una qüestió d’absència de cultura democràtica.
Tenim pressa. Cada dia, més.