Extractiu o redistributiu
Al’entrada del tercer mil·lenni i després d’haver recopilat als llibres d’història una llista d’atrocitats que fa feredat i que té com a efecte indesitjat que el concepte de revolució connoti negativament per a molts, em sembla una obvietat que el procés que té pendent la humanitat –diguem-li revolucionari o no– és el de redistribució de la riquesa que generen els cada vegada més escassos recursos naturals que encara ofereix el planeta i de la que procedeix de la intervenció humana, cada vegada més valuosa. Durant segles s’ha prioritzat el mètode d’extracció incontrolada dels recursos, desbocat a partir d’un colonialisme genocida amb protagonisme destacadíssim de la Castella que és matriu d’Espanya, sense que el mal entès orgull d’exmetròpoli li hagi permès demanar perdó.
Només els ingenus poden aspirar a revertir els efectes de la concentració de poder i riquesa en poques mans. El grau d’èxit de les iniciatives socialitzadores del segle XX és descriptible, però tan evident com que el comunisme va morir perquè fins i tot dels comunistes en van sortir elits corruptes és que la supervivència del món que coneixem exigeix anar desfent el camí, anar desmuntant l’ultraliberalisme i desactivant el darwinisme social.
I en l’esport, res diferent. Si el futbol d’alta volada deu part de la seva raó de ser, del seu èxit i de les ingents quantitats de diners que mou a l’existència d’un futbol a l’abast de tothom que genera practicants, aficionats i consumidors, és lògic que hi hagi un retorn en termes redistributius. Per començar, entre la mateixa elit. El Barça i el Madrid generen la immensa majoria dels drets d’imatge de LaLiga, però sense el Valladolid, el Rayo o l’Osca no hi ha lliga. Com a conseqüència, els modestos van aconseguint proporcions superiors en el repartiment dels drets d’imatge. Des de l’òptica dels poderosos –i també del gestor dels drets– val més un acord basat en concessions que l’absència d’acord que acaba en ruptura, en revolució. L’origen de l’Eurolliga de bàsquet és exactament aquest. Unes lligues professionals participades pels clubs més potents que, tips que la FIBA passés la safata i s’ho quedés tot, van crear una nova competició que la FIBA intenta ara torpedinar amb males arts.
Tornem al futbol. La redistribució ha d’arribar sí o sí a la base. Per simple ideal de justícia, però també per mantenir la unitat de l’esport, perquè dels planters dels clubs catalans se’n nodreixen els grans clubs que fan formació i d’aquí sorgeixen els jugadors de primera. Per això és una magnífica notícia la decisió de la federació catalana de destinar 1,2 milions dels recursos propis –aportats pel conjunt de clubs en concepte de llicències, drets...– perquè reverteixin en el futbol modest justament en la baula més feble de la cadena: el salt de l’última categoria de formació (juvenil) al sènior, entre primera i quarta catalana. Incentius econòmics directes per als equips amb jugadors menors de 23 anys, exempcions en quotes, mutualitat, arbitratges... i premis per als equips amb menys expulsions al final de la temporada haurien de ser un primer pas, la punta de l’iceberg d’uns estructura d’ajudes provinents de la recaptació general. Això també és redistribuir recursos.