Al’entrada del ter­cer mil·lenni i després d’haver reco­pi­lat als lli­bres d’història una llista d’atro­ci­tats que fa fere­dat i que té com a efecte inde­sit­jat que el con­cepte de revo­lució con­noti nega­ti­va­ment per a molts, em sem­bla una obvi­e­tat que el procés que té pen­dent la huma­ni­tat –diguem-li revo­lu­ci­o­nari o no– és el de redis­tri­bució de la riquesa que gene­ren els cada vegada més escas­sos recur­sos natu­rals que encara ofe­reix el pla­neta i de la que pro­ce­deix de la inter­venció humana, cada vegada més valu­osa. Durant segles s’ha pri­o­rit­zat el mètode d’extracció incon­tro­lada dels recur­sos, des­bo­cat a par­tir d’un colo­ni­a­lisme geno­cida amb pro­ta­go­nisme des­ta­cadíssim de la Cas­te­lla que és matriu d’Espa­nya, sense que el mal entès orgull d’exmetròpoli li hagi permès dema­nar perdó.

Només els inge­nus poden aspi­rar a rever­tir els efec­tes de la con­cen­tració de poder i riquesa en poques mans. El grau d’èxit de les ini­ci­a­ti­ves soci­a­lit­za­do­res del segle XX és des­crip­ti­ble, però tan evi­dent com que el comu­nisme va morir perquè fins i tot dels comu­nis­tes en van sor­tir elits cor­rup­tes és que la super­vivència del món que conei­xem exi­geix anar des­fent el camí, anar des­mun­tant l’ultra­li­be­ra­lisme i desac­ti­vant el darwi­nisme social.

I en l’esport, res dife­rent. Si el fut­bol d’alta volada deu part de la seva raó de ser, del seu èxit i de les ingents quan­ti­tats de diners que mou a l’existència d’un fut­bol a l’abast de tot­hom que genera prac­ti­cants, afi­ci­o­nats i con­su­mi­dors, és lògic que hi hagi un retorn en ter­mes redis­tri­bu­tius. Per començar, entre la mateixa elit. El Barça i el Madrid gene­ren la immensa majo­ria dels drets d’imatge de LaLiga, però sense el Valla­do­lid, el Rayo o l’Osca no hi ha lliga. Com a con­seqüència, els modes­tos van acon­se­guint pro­por­ci­ons supe­ri­ors en el repar­ti­ment dels drets d’imatge. Des de l’òptica dels pode­ro­sos –i també del ges­tor dels drets– val més un acord basat en con­ces­si­ons que l’absència d’acord que acaba en rup­tura, en revo­lució. L’ori­gen de l’Euro­lliga de bàsquet és exac­ta­ment aquest. Unes lli­gues pro­fes­si­o­nals par­ti­ci­pa­des pels clubs més potents que, tips que la FIBA passés la safata i s’ho quedés tot, van crear una nova com­pe­tició que la FIBA intenta ara tor­pe­di­nar amb males arts.

Tor­nem al fut­bol. La redis­tri­bució ha d’arri­bar sí o sí a la base. Per sim­ple ideal de justícia, però també per man­te­nir la uni­tat de l’esport, perquè dels plan­ters dels clubs cata­lans se’n nodrei­xen els grans clubs que fan for­mació i d’aquí sor­gei­xen els juga­dors de pri­mera. Per això és una magnífica notícia la decisió de la fede­ració cata­lana de des­ti­nar 1,2 mili­ons dels recur­sos pro­pis –apor­tats pel con­junt de clubs en con­cepte de llicències, drets...– perquè rever­tei­xin en el fut­bol modest jus­ta­ment en la baula més feble de la cadena: el salt de l’última cate­go­ria de for­mació (juve­nil) al sènior, entre pri­mera i quarta cata­lana. Incen­tius econòmics direc­tes per als equips amb juga­dors menors de 23 anys, exemp­ci­ons en quo­tes, mutu­a­li­tat, arbi­trat­ges... i pre­mis per als equips amb menys expul­si­ons al final de la tem­po­rada hau­rien de ser un pri­mer pas, la punta de l’ice­berg d’uns estruc­tura d’aju­des pro­vi­nents de la recap­tació gene­ral. Això també és redis­tri­buir recur­sos.