Guanyar lligues no és cap rutina. Preferim veure el blat lligat al sac al més aviat possible, proclama dedicada als amants d’emocions fortes. Guanyar amb marge implica superioritat indiscutible, res d’escarafalls d’última hora i dramàtics precs al somriure de la fortuna. Diran els abraonats que el futbol és precisament això, passió en estat pur, però no. Doneu-me títols de la regularitat ben consolidats des de la tardor, com les formiguetes, pas a pas, posant-te líder aprofitant les errades de la competència, que s’excusa en la manca de forma i altres disculpes de mal pagador. Emular Tenerife pot comportar l’èpica que el lector desitgi, però mai hem trobat la gràcia a reduir el càlcul de probabilitats a divines providències o càlculs astrals. En tot cas, si haguéssim de col·locar medalles en el necessitat pit de Valverde, valoraríem la repetició de la jugada viscuda en aquest últim bienni, de patrons similars. Es despisten els madrilenys quan menges encara panellets mentre tu vas fent. Perfecte. I res de caure en el parany habitual de la caverna centralista, aquella que fa la desmenjada quan el poder fàctic blanc no assoleix objectius. La que qualifica de xarrup la copa si no la disputa o la que ha col·locat la Champions al centre vital de tot, com si fos l’aire que respirem i la resta, pura fullaraca. Doncs tampoc, ves per on, que sumen ja vuit de les últimes onze edicions, mostra fefaent, irrebatible, que l’hegemonia blaugrana encara dura. Prou acostumats estem que els vencedors històrics imposin el seu relat per, a sobre, comprar-los-hi.

I res d’anar amb contemplacions o la boca petita. Haurem perdut en la bugada algun llençol d’espectacularitat, de bellesa plàstica en el joc, però cal sospesar en cas de nostàlgies els guanys obtinguts en capacitat competitiva, fiabilitat defensiva i encomiable manteniment del nivell de patums a les quals disculparíem tranquil·lament qualsevol davallada després de tanta tralla. El Barça mana i amplia el nombre de peces fiables a l’equip, que ja tocava, fugint de xacres endèmiques. Per exemple, pocs precedents recordem de gestió del patrimoni com la que el tècnic ha aconseguit fer amb dues bombes de rellotgeria anomenades Dembélé i Coutinho. Tampoc és culpa de Valverde el que van costar, precisem. Un altre se’ls hauria tret de sobre en acció populista segurament aplaudida. I si considera que els arguments exposats fan ferum de cofoisme, peu a terra: guanyar aquesta Champions no serà flors i violes. Ni a semifinals, ni a la final. Quedem avisats, no fos cas que acabéssim amb lectures esbiaixades, de les que rebaixen el que s’ha assolit en una excel·lent temporada. Per acabar, Ell. Tothom anhelaria comptar amb algú que suma quasi 600 gols en carrera oficial, barbaritat que ultrapassa qualificatius. Messi va marcar el 500 en aquella icònica foto del Bernabéu, quan mostrava una samarreta que semblava aguantar-se a l’aire, talment com un truc de Houdini, d’un geni de la prestidigitació futbolística com ell. I fa només quatre dies. Convé repassar les marques de mites enlluernadors com César, Kubala o Samitier per situar aquesta exageració. Quina bestiesa i quin goig, tot d’una. Per tant, que despatxés Leo la lliga era el que tocava. I patir una miqueta, que, al cap i a la fi, el culer ha de mantenir pulsions eternes.