L’EDITORIAL
Mig any i un dia després
El cerimonial i les llàgrimes que es van veure ahir a la gespa i a la grada de Montilivi després del Girona-Sevilla denoten que s’havia arribat a una situació límit i que el gol de Portu –ves per on, aquell jugador pel qual el Sevilla volia pagar prop de 20 milions– ha tingut un efecte anímic alliberador de proporcions colossals, capaç de transformar una angoixa que vorejava la depressió en el convenciment que la tercera temporada a primera no només és possible, sinó que és un dret gairebé irrenunciable.
El paràmetre que resol la majoria de reptes futbolístics a cara o creu és l’estat d’ànim. El Sevilla s’està jugant la Champions, però l’estat de necessitat del Girona, el seu estímul per sortir del descens, era més intens i determinava una manera d’afrontar el partit més expeditiva, més intimidatòria cap al rival, amb pocs compromisos. Segurament no hi havia pla B perquè les alternatives ja s’havien demostrat fracassades.
Per primera vegada en molt temps, en cap moment van sobrevolar Montilivi els sis mesos i un dia sense victòria com a local. No hi ha haver motiu ni respir que ho justifiqués. El Girona va jugar ahir amb una sobreexcitació que no és pròpia del perfil d’alguns dels seus jugadors, i que no és gens clar que sigui el camí perquè no sempre sortirà bé. La pregunta és, però, si no hauria estat convenient trobar un punt d’equilibri entre l’atonia de Valladolid o partits anteriors i l’estrès d’ahir. Segurament la permanència ja estaria lligada.