Després de Messi, el suïcidi
La hipocondria crònica del barcelonista obsessionat a visualitzar-se enmig de la buidor d’un vell museu aristòcrata, s’agreuja davant el pensament compulsiu del desert sumptuós que esguarda pacient a la retirada de Messi. On aniran a suïcidar-se les vaques greixoses quan els genets cavalquin per la Diagonal? Aquesta és la incògnita de tot plegat, ja que si és creïble el lleuger augment de l’activitat sexual durant les victòries, no ho és menys una tendència a legalitzar l’eutanàsia per preparar el dia després del final. Així doncs, convé tramar un pla enginyós per fer del nostre suïcidi col·lectiu una efemèride que minimitzi la piromania de Neró o la megalomania de Napoleó. El primer de tot és trobar un espai que convidi a una lectura èpica del fet, i la llotja del Camp Nou és adient per les connotacions mortuòries respecte a l’estabilitat presidencial després de la partida; així doncs, per acomplir l’objectiu del tot, només caldrà un salt al buit amb els braços estesos acompanyat d’una proclama sintetitzadora del nostre amor pels colors i la necessitat de partir nord enllà davant l’absència del cap de la tribu. Fi de la nostra història i inici de la llegenda dels màrtirs blaugrana: perds la vida per guanyar l’eternitat dels mites.
Aquest seria el modus operandi si els culers tinguéssim la mesura en la paraula; però, com bé sabem, som àvids a les declarades hiperbòliques per cercar imatges definitòries de la nostra bipolaritat i, per tant, és més realista pensar que en guanyar una Champions, en lloc de cremar la matinada enmig de cossos aliens per fecundar nous hipocondríacs, preferim l’erotisme de revisar els gols en els programes servils del poder feudal del Tito Floren.
De totes maneres, a pesar de l’evidència, seguim amb el mite de l’excedent de sexe per riure ostentosament davant d’un ramat de mascles dels de l’àncora fora. Així doncs, el mateix passa amb la ficció del suïcidi, el relat s’anirà repetint i engrandint amb el pas dels anys, però quan arribi el moment de deixar reposar la causa de les nostres alegries, abandonarem el pintor romàntic i prendrem el paper del català de la Renaixença recolzat en un arbre amb l’esguard clavat a l’horitzó de l’enyor. Llavors, amb veu baixa i amb el cap jup a terra, farem declarades d’aquella joventut feliç on la victòria era rutina gràcies a l’absent, i per desgrat del nostre llinatge, els inflarem el cap amb la impossibilitat d’entendre realment el futbol sense haver gaudit de les clàssiques internades que començaven a la dreta i acabaven amb un xut enroscat des de la mitja lluna que entrava besant l’arrel del pal del porter contrari. A més, amb el pas del temps, no només no ens cansarem d’escoltar-nos, sinó que la redundància de les nostre batalletes sobre on estàvem el dia tal que Messi va fer qual, acabarà provocant que en el silenci respectuós envers el patriarca senil necessitat d’afecte, ens mirin amb certa compassió mentre xiuxiuegen amb veu baixa que si el suïcidi col·lectiu del que sempre parles hagués estat real, no donaries tant la xapa i tindries un lloc preferent als llibres d’història reservats per als valents que salten al camp de batalla disposats a perdre.