Ell aixecarà la sisena
Tal com pintava el panorama, l’1 a 0 tenia sabor de golejada. El 3 a 0 era inimaginable. El que es va viure al Camp Nou es pot analitzar del dret i del revés, però l’única explicació al desenllaç és Leo Messi (amb permís de Ter Stegen). “Vam fer el nostre millor partit i hem perdut 3 a 0”, lamentava Jürgen Klopp. Havia succeït allò que el terroritzava. Amb el plantejament adequat, el seu Liverpool es va imposar físicament i tàcticament al Barça. Però va sortir del temple golejat. Quan, en les vigílies, l’alemany va pronunciar la bajanada que el Camp Nou “només és un estadi molt gran, però no un temple del futbol”, no ens volia molestar. Ell, que cada dia veu el cèlebre “This is Anfield” (un altre temple del futbol), simplement feia un exercici d’exorcisme per vèncer la por. Mística i màgia. “Això és el Camp Nou i Messi juga amb el Barça”, és el cartell que Klopp ha somniat cada nit, des que va saber que se les hauria amb nosaltres i el nostre 10. El destí està escrit: Messi vol guanyar aquesta Champions i per al Barça és imprescindible sumar-ne algunes més de les que ja hauríem de tenir, abans que el millor de tots els temps pengi les botes.
Estirp de campions
Quant a l’anàlisi d’un partit grandiós, no coincideixo en absolut que el Barça va fer un plantejament tàctic pragmàtic i que ha après a defensar-se sense pilota. No cola. Potser de la necessitat hem acabat fent-ne virtut, però dimecres –senzillament– vam fer el que vam poder, que va ser moltíssim i amb un orgull i esperit enormes.
Lucius Annaeus Seneca, una de les ments més sàvies de l’antiga Roma, afirmava que valentia era un home lluitant contra l’adversitat. Exacte! En una situació summament adversa (el guió el van marcar ells), els nostres campions van honorar la gloriosa samarreta blaugrana. Enormes Sergi Roberto i Jordi Alba (actuació per emmarcar) als laterals, colossals Piqué i Lenglet a l’eix central, majestuosos Busquets i Rakitic lluitant a pit descobert a la medul·lar, i què dir de Vidal, el guerrer solitari vingut expressament per a combats d’aquest calibre. Suárez celebrant el gol decisiu de killer que tant hem suplicat i Ter Stegen erigint-se en guardià inexpugnable de l’última frontera.
La primera part fou un seguit de duels duríssims per cada pilota. Era clar que no aguantaríem aquella intensitat bestial. Al segon acte, el canvi obvi de Semedo s’hauria pogut completar amb l’aposta valenta de Dembélé (velocitat) per apunyalar-los a la contra. El Liverpool ens tenia acorralats i a la tribuna tots animàvem uns futbolistes que s’hi deixaven la pell. Ter Stegen en salvava tres de seguides. L’empat es mastegava... I aleshores, ell va tornar a aparèixer (es va buidar fins a l’asfíxia) per rescatar-nos. Leo va fer el segon gol i, tot seguit, va teledirigir magistralment a la xarxa una falta llançada des de travessera de les Corts, tot superant una barrera ben alineada i l’estirada notable d’un porter de 73 milions d’euros. Imparable. Increïble. Al·lucinant.
Aquesta no se’ns escapa
Al mític Anfield Road ens espera una batalla tant o més dura (atenció a l’arbitratge) i extremadament exigent. Els nostres jugadors ho tenen clar, Roma no s’oblida i el no-gol de Salah a les acaballes –era el 3 a 1– va ser un regal del cel. Tot i així, dimarts ho passarem (molt) malament. Ara bé, tinc l’absoluta certesa que amb aquest Messi ultramotivat i ultraimplicat (fins i tot ens va renyar –just davant meu!– pels xiulets a Coutinho –totalment desaparegut en combat– mentre el reverenciàvem) serem a Madrid i aixecarem la sisena. Aquesta no se’ns escapa!
