Xavi Hernández va posar data dijous a un anunci que ja era vox populi. Es retirarà als 39 anys amb la intenció d’iniciar una carrera d’entrenador. El jugador terrassenc ho té tot perfectament planificat, com correspon al seu perfil personal i esportiu. Tant és així que, si tot va bé, a partir de la pròxima temporada ja podria dirigir qualsevol equip del món.

Xavi gairebé no té rivals a l’hora d’escollir el millor futbolista català de la història i, amb totes les prevencions que correspon adoptar quan es barregen esports diferents, en té ben pocs pensant en el millor esportista català de tots els temps. En tot cas, per palmarès, trajectòria, longevitat i incidència en el seu esport, és un patrimoni de tot el barcelonisme. Aquest fet diferencial és el que fa desitjable que Xavi no es deixi instrumentalitzar per cap candidat a les eleccions del 2021. No seria el primer gran jugador que s’associa amb un presidenciable, però no en té cap necessitat perquè, per personalitat, vocació i preparació, encaixarà amb qualsevol presidència que es proposi respectar l’essència del joc de posició, l’element diferencial del futbol del Barça. Amb l’historial de fílies i fòbies que rebrota en cada període electoral, convertir-se en l’argument de campanya d’un candidat el marcaria de manera innecessària. Perquè, no cal enganyar-se, una Champions amb Messi a la gespa i Xavi a la banqueta seria la sublimació d’un model d’èxit. Qui sigui que ocupi la presidència és secundari.