“Granell ens representa”, m’escrivia per WhatsApp l’amic geògraf i comunicòleg Jordi de San Eugenio, habitual a Montilivi. Era el 28-A, després del partit contra el Sevilla i m’hi adjuntava una foto del capità agenollat a la gespa, amb els braços alçats. Àlex Granell representa el Girona FC, és possiblement un heroi a entronitzar al capçal del llit dels infants. Al del David, el fill del Jordi, que dorm amb una bandera blanc-i-vermella a l’habitació i va saltar a la gespa per fer-se la foto, emocionat, el dia del desastre contra el Vila-real.

Amb en Jordi, bon expert en marques de territori des que va llegir la seva tesi doctoral dirigida magistralment per un altre gironí, Joan Nogué (UdG), hem debatut llargament del que suposa que l’equip es mantingui a primera. El Girona és avui el millor ambaixador de la seva ciutat. La possibilitat que una ciutat amb tant atractiu turístic pugui tenir un equip a l’elit és un luxe: l’any 2017, Espanya va rebre 2,2 milions de turistes que van anar a veure un espectacle esportiu (un increment d’1,5% anual) i la despesa per persona va ser de 1.303 euros; a la vegada, els estadis s’han convertit en un espai de culte per a molts aficionats al futbol, que acaben determinant una destinació en funció de si poden visitar o no un temple futbolístic.

El Girona s’ha de mantenir perquè tota una economia de la Catalunya interior se’n beneficia. No només en l’aspecte turístic, que és la supraestructura de l’economia de la ciutat i el territori, sinó en el global del sector serveis. Per exemple: quantes empreses s’estan beneficiant de la professionalització de les estructures de l’entitat, des que el City Football Group ha volgut fer del Girona el seu filial? Quantes universitats hi han enfortit relacions, per fer del Girona una porta de sortida per als nostres graduats i els nostres projectes de transferència?

El Girona no pot perdre la categoria perquè, per sort o per desgràcia, ha abraçat el model industrial del futbol contemporani. Ho vaig escriure per a la lliçó inaugural que vaig fer a la universitat: amb l’arribada del City Football Group, el club representa “la universalització de la particularitat i la particularització d’allò universal”, citant el sociòleg Roland Robertson. I, en aquest procés de mercantilització, els clubs estan subjectes a decisions estrictament de tipus econòmic, d’inversió i desinversió: el Girona és l’últim graó, abans d’arribar a l’Etihad, d’una màquina fordiana de producció de futbolistes que ha fet del cruyffisme la seva raó de ser. Agradi o no, perquè la caixa soni l’equip s’ha de mantenir a primera divisió.

L’equip no pot perdre la categoria perquè el futbol català perdria un actiu de posicionament molt important. El futbol professional a Catalunya necessitava deslocalitzar-se de la metròpoli. Necessitava que no només el Barça i l’Espanyol tinguessin el monopoli de l’imaginari col·lectiu. Ho va provar el Lleida, ho va provar el Nàstic, però qui més ha pogut competir amb els dos grans ha estat aquest Girona. Per la cosmovisió futbolística de molts infants, que la primera divisió no només estigui a Barcelona és molt important. Girona, des de la humilitat, ha demostrat que pot arribar a l’èxit. I, aquí sí, Granell representa tota una ciutat, tota una cultura futbolística que neix dels camps de sorra.