Era tan evident que el Liverpool –recordem-ho, amb tot perdut, sense cap pressió i sense les seves dues estrelles, Salah i Firmino– sortiria a menjar-se el món que no es pot entendre que el Barça encaixés el 2-0 i el 3-0 consecutivament en els primers 10 minuts de la segona meitat quan havia rebut l’1-0 en circumstàncies semblants. És incomprensible que el mateix equip que va caure amb estrèpit a Roma ensopegui altre cop amb el descontrol de les emocions. I és definitivament imperdonable que el gol que elimina el Barça –que amb el 3-0 tenia la pròrroga– sigui una acció de desconcentració indigna ja no d’un equip professional, sinó de qualsevol juvenil.

I, per si no n’hi hagués prou, l’astorament es multiplica perquè, a diferència d’ara fa un any, el Liverpool va ser tan perillós i tan bon competidor al Camp Nou que el risc d’afrontar el partit baix de tensió hauria d’haver estat nul. El Liverpool va merèixer més en l’anada i va perdre 3-0, un resultat que el Barça va treballar bé i que era or pur. Ahir el Barça hauria pogut marcar en la primera meitat, però si Ter Stegen atura, Allison també. No toca personalitzar el dia d’un fracàs col·lectiu tan gran. Però el daltabaix en un partit tan gran ajuda a distingir els jugadors que fallen un dia dels que no cal esperar-los més. Al Liverpool l’espera el Wanda. Al Barça el perseguirà durant molts mesos una ingent sospita que, tot i que Messi hi és, en la màxima exigència falta pluralitat argumental i de lideratge.