És diumenge, el Valladolid ha guanyat i nosaltres hem perdut a Getafe. Escric aquesta columna amb el sòrdid regust que em deixen el joc i l’actitud de l’equip. Quan hem sabut que Stuani no jugaria, hem començat a perdre. A hores d’ara no es pot signar cap empat.

És diumenge, el Valladolid ha guanyat i nosaltres hem perdut a Getafe. Com és possible que a mitjan març, després de guanyar a Leganés, estiguéssim tan lluny del descens i avui estiguem al pou? Aquell dia teníem els mateixos jugadors i tècnics, no? No tinc resposta.

És diumenge, el Valladolid ha guanyat i nosaltres hem perdut a Getafe. Els partits que planteja Eusebio semblen una novel·la de Raymond Queneau, una representació d’allò que passa quan no passa res. Som un equip sense ànima i sense patró. Els canvis de noms, de sistemes i les absències de jugadors dels darrers mesos són inexplicables.

És dijous, el Valladolid va guanyar i nosaltres vam perdre a Getafe. A pesar dels constants errors, alts i baixos, encara depenem de nosaltres, però només ens salvarem si en fem sis de sis. Difícil? Molt. Impossible? No. Ens queda una fusta a la qual agafar-nos com un nàufrag. Encara que sembli impossible, depenem de nosaltres.