L’eli­mi­nació del Bar­ce­lona a Anfi­eld hau­ria de por­tar cua. Repe­tim, hau­ria. Perquè el que va pas­sar a Liver­pool hau­ria d’enten­dre’s com a extra­or­di­nari si no fos perquè comença a ser habi­tual. Massa avi­sos. La absència de refe­rents ha por­tat el Barça a la situ­ació actual. El pre­si­dent, Josep Maria Bar­to­meu, està per­dut perquè no domina l’àmbit més impor­tant d’un club de fut­bol: el fut­bol. I encara més en el Barça, club con­ver­tit en la referència mun­dial del sec­tor a par­tir d’un mètode exclu­siu que ha ser­vit per can­viar la història de l’enti­tat. Ser, en defi­ni­tiva, més que un club, també, pels èxits fut­bolístics.

La història recent és cone­guda. Cruyff va dei­xar de ser impor­tant al Barça amb l’arri­bada al govern blau­grana de San­dro Rosell, el 2010. El nou pre­si­dent tenia una altra mirada. El seu tarannà va allu­nyar també del club Pep Guar­di­ola, l’ales­ho­res tècnic, dei­xe­ble des­a­com­ple­xat de Cruyff. Amb Josep Maria Bar­to­meu, decla­rat dei­xe­ble de Rosell, res no va can­viar. Des d’ales­ho­res, la idea fut­bolística s’ha anat allu­nyant de les essències cruyf­fis­tes fins a arri­bar al moment actual. En aquest procés, sota l’excusa d’una evo­lució ajus­tada als nous temps, també s’ha vist afec­tat el fut­bol de base. Tots els gurus del plan­ter han estat liqui­dats i avui costa reconèixer l’històric segell fut­bolístic de deter­mi­nats equips blau­grana.

Cruyff va mar­xar i després va morir; Guar­di­ola viu d’esque­nes a aquesta manera de fer; Puyol va ple­gar després de la des­ti­tució de Zubi­zar­reta; Xavi Hernández s’apropa al pre­can­di­dat Víctor Font –opo­sició a Bar­to­meu– i Ini­esta, des del Japó, s’ho mira amb la pinça al nas. Els grans refe­rents han pre­fe­rit allu­nyar-se’n. Men­tres­tant, el pre­si­dent ha deci­dit posar-se en mans de Pep Segura, un estudiós que parla un altre llen­guatge. I la famosa evo­lució, els supo­sats mati­sos per a millo­rar la fórmula màgica, ha resul­tat ser una invo­lució majúscula. Al Camp Nou i al plan­ter. I el pre­si­dent, que ha estat avi­sadíssim, ho ha tole­rat perquè l’equip és “fia­ble”, ha gua­nyat el Madrid i ha aixe­cat els títols esta­tals.

Ara, com sol pas­sar, Val­verde serà acu­sat de ser el cul­pa­ble de tots els mals. D’alguns, sí, és clar. Com els fut­bo­lis­tes. Ells també van badar a Anfi­eld. I l’any pas­sat, a Roma. I l’ante­rior, a París i Torí, ales­ho­res amb Luis Enri­que. La solució no arri­barà amb l’adeu de l’entre­na­dor. Lamen­ta­ble­ment, hi ha qui no ha entès res. De la cul­tura bar­ce­lo­nista. Dels fit­xat­ges. De la Masia. De l’orgull del club. En defi­ni­tiva, de la manera més apro­pi­ada per gua­nyar títols perquè, al final, d’això es tracta.

El Liver­pool va ser radi­cal en els seus prin­ci­pis i aspira a la seva sisena copa d’Europa. L’Ajax, fins que la por i el ver­ti­gen el van vèncer (pèrdua de la pilota, endar­re­ri­ment exa­ge­rat de línies, tres cen­trals...), es va diver­tir i va fer gau­dir tots els afi­ci­o­nats al fut­bol. En canvi, el Barça, per anar bé, es veu que neces­sita mati­sos, sobre­tot més múscul per com­pe­tir amb els gegants. Des­memòria peri­llosa. Ceguesa ino­por­tuna. Ignorància impe­rial. La dege­ne­ració ha estat fla­grant, però Messi ho ha tapat tot. I tot­hom ho sap. Tor­nem a l’inici: l’eli­mi­nació del Bar­ce­lona a Anfi­eld hau­ria de por­tar cua. Repe­tim, hau­ria, perquè els pro­jec­tes els lide­ren les per­so­nes i, ara mateix, a can Barça no n’hi ha cap que pugui resol­dre el pro­blema, per exem­ple, tor­nant amb radi­ca­li­tat als prin­ci­pis fut­bolístics que no hau­ria d’haver aban­do­nat mai.