Avui hi ha lliga i toca el Getafe. Tant se val, encara continuem sense recuperar-nos de la plantofada. Podríem creure que ja s’ha dit i analitzat tot sobre l’ensorrada de dimarts, però no. L’oportunisme hegemònic busca explicacions miops i culpables d’emergència a qui carregar el mort. Ignora, a consciència, que el mal ve de lluny i està forjat en mil petites renúncies. Messi ho tapava tot i encara tapa massa. Renúncies variades de llarg recorregut. Renúncia a l’evolució del model d’èxit, desig caïnita de posar fi a l’obra dels predecessors, oblit de les lliçons que marcaven una ruta avui traïda. Canviar tècnica per múscul, desatendre la planificació de la imprescindible renovació de cares. Escollir futbolistes de diversos perfils que acaben per desnaturalitzar una irrenunciable fesomia. Confondre les peculiaritats d’un domini sostingut a l’Estat amb les necessitats, altres, que asseguren l’hegemonia a Europa. Gestions de despatx errònies, apostes més que discutibles des de la secretaria tècnica, entrenadors sense l’excel·lència imprescindible per conduir grups, deixar segell propi i adaptar el col·lectiu a la tensió competitiva de cada moment. Un munt de milions mal invertits, un munt d’apostes que asseguraven èxits teòrics i pràctiques decepcions. Si creuen que és un mal, vagin a l’origen per dictaminar un diagnòstic correcte, sense caure en el cofoisme, sense emprar contínues cortines de fum per dissimular que a cada bugada s’ha perdut un llençol de la reconeguda marca Barça.

No ho corregiran, no hi haurà exigència de la massa social per fer-ho, ni ganes d’aprofundir el suficient per esborrar l’enorme desviació de recorregut. Fa mandra i hi ha un excés d’altaveus entestats a tapar vergonyes, focalitzant-les en el curt termini i condicionar el parer del culer, com és costum. Un canvi d’entrenador, un nou fitxatge per distraure la parròquia i prou, girar full i tal dia farà un any. Els recursos habituals, també arrelats en el temps quan no desitges agafar el toro per les banyes. Actuar de manera expeditiva potser comporta reconèixer que no estàs a l’altura del que exigeix el club a què hauries de servir i això no ho accepta ningú, que tothom s’espolsa les mosques de sobre. El problema de Liverpool no radica en el fet que la sisena Champions semblava a tocar, tampoc en el fet que s’hagin quedat a punt d’un tercer triplet. Diran que collir un doblet no passa cada any i tindran raó objectiva. Tot i així, ningú ens traurà de sobre el pes de la història, la sensació insuportable que, en repassar el currículum del geni quan ja no hi sigui, totes les sensibilitats del barcelonisme convindran en el fet que han fet curt. Hem fet curt per no saber-lo envoltar, protegir i mantenir en l’ecosistema natural d’un estil de joc que no vam evolucionar. Aquesta és la pitjor renúncia, la d’aquells que no han sabut mantenir-se a l’altura dels avantatges que comporta una simbiosi increïble, la del millor de la història barrejat amb una manera d’entendre el joc pròpia, única, insuperable. El problema rau en el fet que no desitgem cercar l’arrel del mal. També hem renunciat a això. Per tant, resignació. Remuguem sabent que, en essència, tot continuarà igual. Des de dimarts, retrona al cap una frase lapidària de Cruyff. Potser sí, no sabien per què es guanyava i, per tant, tampoc sabran ara per què es perd.