Joan Fran­cesc Fer­rer, Rubi, tor­narà a empor­tar-se el tro­feu al millor tècnic català de l’any. El dubte és si serà ex aequo amb David Gallego (espec­ta­cu­lar, la tem­po­rada del suri­enc amb l’Espa­nyol B, a qui té a un pas del play-off d’ascens a segona divisió) o bé amb Ser­gio González, entre­na­dor del Valla­do­lid, amb qui va com­par­tir honors en l’edició ante­rior. Curiós. Tres tècnics amb pre­sent i pas­sat blanc-i-blau mono­po­lit­zen les grans ale­gries del fut­bol català. De tots tres, qui ho ha pas­sat pit­jor –ja té nas­sos, la cosa– és el mares­menc. Gegantí en l’inici de lliga, el seu Espa­nyol va tenir un declivi a l’hivern que el va posar al llin­dar de la des­ti­tució. Nou der­ro­tes en deu par­tits cos­ten de pair, però la paciència va tenir premi. Una paciència fona­men­tada des dels des­pat­xos de Cor­nellà per l’aposta plena i deci­dida de la feina feta per Rubi. En cap moment es va dub­tar dels seus mètodes ni de la seva pro­posta. Però, el més impor­tant de tot, era lle­gir el moment. Els grans equips, els grans pro­jec­tes i les grans plan­ti­lles es cons­tru­ei­xen en moments de difi­cul­tat. L’Espa­nyol, juga­dors i tècnic, van apren­dre més de la ratxa de nou der­ro­tes en deu par­tits, que no pas de l’inici ful­gu­rant. Les estre­tors i les pors aju­den a treure el millor i el pit­jor de cadascú. Passa en qual­se­vol àmbit de la soci­e­tat. Els fut­bo­lis­tes són humans i els ner­vis poden esva­lo­tar el que sem­blava una har­mo­nia ben estruc­tu­rada. L’Espa­nyol va apos­tar per la calma, i els fut­bo­lis­tes, per l’entre­na­dor. “Volem fer justícia amb el tècnic, no s’ho mereix.” Eren les parau­les profètiques d’uns dels líders natu­rals de l’equip: Diego López. El por­ter gallec té una dila­tada tra­jectòria i als seus 37 anys sap des­triar el gra de la palla. No regala els elo­gis i és el pri­mer que es posa els guants per entre­nar-se amb la màxima exigència. O Pulpo veia la mateixa passió i constància a la ban­queta. La resta dels seus com­panys pen­sa­ven igual. Ins­tants deli­cats per a Rubi que va rebre suport de tots els esta­ments. La gran fis­sura arri­bava des de fora. Els elo­gis ini­ci­als es van con­ver­tir, de sobte, en crítiques sense fona­ments, però el temps col·loca cadascú al seu lloc. La gent que va bai­xar del carro hi ha tor­nat a pujar. No tenien cap altre camí. Ben­vin­guts, pas­seu, pas­seu! No és el moment de fer retrets i avi­sar cert per­so­nal periodístic del seu mal ull, sinó d’enco­rat­jar-los a man­te­nir el cap fred i ana­lit­zar més enllà dels resul­tats. El mal moment de l’Espa­nyol tenia diver­ses raons con­jun­tu­rals que calia apun­tar per no fer una lec­tura esbi­ai­xada de la rea­li­tat, com les bai­xes en defensa o la dis­puta de la copa, i van dei­xar l’equip limi­tat física­ment. L’eli­mi­nació al tor­neig del KO ha coin­ci­dit amb la recu­pe­ració de l’Espa­nyol. De les últi­mes 16 jor­na­des, només dues der­ro­tes. Una mos­tra de la fia­bi­li­tat d’un equip que ha millo­rat les pres­ta­ci­ons d’inici i que ha con­reat la lla­vor per afron­tar el curs vinent amb més ambició. I aquí Rubi, amb el seu savoir faire, hi té molt a veure, i qui sap si aquest il·lumi­nat aca­barà acon­se­guint un repte majúscul: anar a Europa. De moment, la tem­po­rada és de nota­ble alt, i aca­bar entre els vuit pri­mers (amb Europa o sense) la con­ver­ti­ria en excel·lent per la manera de com­pe­tir d’uns fut­bo­lis­tes que no s’han dei­xat res. Quant feia que l’Espa­nyol no llui­tava fins a l’epíleg per un objec­tiu ambiciós? Massa temps. I aquesta és una rea­li­tat indis­cu­ti­ble. Als que havíeu mar­xat i heu tor­nat: Ben­vin­guts!