Depredadors africans del gol
La sabana africana és un dels llocs més complicats del món per viure-hi. Allà, al cor del continent més exuberant i acolorit, els animals es lleven de bon matí sense saber si tindran l’oportunitat de menjar alguna cosa durant el dia. Els herbívors, especialment nyus i antílops, tenen al seu abast grans quantitats de flora per omplir la panxa, però els depredadors han d’afinar molt bé el seu instint per anar a caçar carn fresca per alimentar la família. El futbol d’elit té moltes similituds amb la sabana africana. En el màxim esglaó, la lluita per la supervivència és aferrissada i has de triar irremeiablement si ets una presa que vol fugir del perill o si, per contra, ets un depredador que es compromet a portar el menjar a casa cada dia. Doncs bé, durant la història recent del futbol, tres davanters africans han estat autèntics depredadors de cara a porteria. Els defensors de tot Europa intentaven sense èxit frenar unes forces de la natura que ja són llegenda d’aquest esport. El liberià George Weah és l’únic futbolista africà que pot presumir de tenir una Pilota d’Or (1995) al seu palmarès. Un davanter que va arribar a Europa tard, ja amb 22 anys de la mà d’Arsène Wenger, i que al Mònaco, el PSG, el Milà i el Chelsea va perforar porteries de totes les maneres imaginables. Un altre animal salvatge era Samuel Eto’o. Especialment perillós pel seu canvi de ritme de vertigen, el camerunès va forjar el seu propi camí de títols amb el Barça i l’Inter de Milà. El tercer africà que va marcar una època va ser l’ivorià Didier Drogba. Beneït amb un físic privilegiat, l’atacant va destacar especialment al Chelsea, on ja és un mite gràcies als seus gols i els títols que va recollir en la seva etapa blue. Després d’aquests tres depredadors, hem passat una etapa sense grans golejadors africans. Els antílops podien viure més o menys tranquils perquè els depredadors de la sabana estaven tranquils. Però aquesta tranquil·litat ja s’ha acabat. Ja fa algun temps que algunes feres estan aguditzant el seu instint i perfeccionant les seves tècniques de caça. La Premier League anglesa ha arribat al seu final.
El premi al màxim golejador, amb 22 dianes, se l’han repartit tres futbolistes: l’egipci Mohamed Salah, el seu company d’equip al Liverpool Sadio Mané i el gabonès Pierre-Emerick Aubameyang, de l’Arsenal. El Faraó Salah ja va guanyar la Bota d’Or de la Premier League anglesa, i es va convertir així en el primer futbolista a sobrepassar la xifra de 31 gols des que la Premier té el nou format. L’egipci és veloç, vertical i molt eficaç quan dispara amb la cama esquerra. El seu gran company de trapelleries és Mané, un futbolista del qual no es parla tant però que, gràcies a la seva energia contagiosa, aconsegueix que els atacs del Liverpool siguin pura dinamita. El tercer en discòrdia és Aubameyang, un futbolista que ja va ser màxim golejador de la Bundesliga quan jugava al Borussia Dortmund. El davanter gabonès és un dels jugadors més ràpids del planeta i aquesta velocitat és incontrolable per a les defenses rivals. D’altres davanters africans a les principals lligues com l’algerià Belfodil a Alemanya, el camerunès Toko Ekambi a Espanya, el malià Moussa Marega a Portugal o els Gerviho a Itàlia i Nicolas Pépé a França també estan sembrant el pànic a còpia de gols. Després d’uns anys de certa quietud, els depredadors africans tornen a amenaçar les defenses de les grans competicions.