Girona i Barça: educant la frustració
Els gurus de la pedagogia insisteixen a educar la frustració d’una generació víctima de papàs helicòpters dedicats a salvaguardar l’autoestima dels seus fills; per això, amb el cap a la mà, agraeixo la dedicació del Barça i el Girona a instruir una lliçó sobre les línies paral·leles emprades per desig i realitat, que dona continuïtat a les tradicions familiars: l’avi es va batejar a Berna; el pare, a Sevilla; un servidor, a Atenes, i el meu fill, afortunat de mena, ha gaudit d’un doble Jordà a Liverpool i a Montilivi. Mai agrairà prou haver plorat al quadrat per entendre la dicotomia entre les emocions i els fets contrastats, i apreciar que, en estampar el rostre contra un terra amb sabor de merda, t’adones que el punt de partida del fracàs rau en el germen de l’èxit.
Anem per parts. Comencem pel Girona. El descens es gesta el dia del majestuós encert d’aquell desembre del 2015 a Mallorca, quan la directiva aguanta Machín contra els ecos de guillotina de la tribuna i posa amb fermesa els fonaments dels millors anys de la història del club. Aquella decisió es deu haver recordat més d’una vegada aquesta temporada al despatx de Cárcel, obviant la divergència entre un Machín preparat per morir amb les seves idees i un Eusebio que s’ha suïcidat sense un pla previ per sobreviure. Llavors podrem qüestionar el benefici real de tenir el City a l’hora de vestir una plantilla mentre critiquem la inacció dels responsables quan es flairava el cadàver, però tot parteix de l’error de calcar una fórmula usada per aconseguir resultats idèntics. Conclusió: responsabilitat de la directiva en el diagnòstic i en la solució. Seguim. Anem al cas del Barça: aconsegueixen el triplet de Luis Enrique gràcies a cinc mesos brillants d’un equip abocat al joc directe i a l’anhel d’abraçar la glòria sense Guardiola, i aquest èxit històric porta a la llotja el convenciment d’usar l’eufemisme de “evolució de l’estil” quan realment volen dir “guanyar a qualsevol preu per tenir les aigües tranquil·les”. Un axioma protegit pel lideratge de Messi, que amaga un deteriorament provocat per la defensa de la immediatesa, mentre, evidentment, el present et va escopint a la cara sense compassió. Així doncs, l’estructura de la Champions de Berlín fou també el germen de les posteriors apocalipsis continentals. Conclusió: responsabilitat de la directiva per haver cregut en la redundància del triomf de l’evolució quan realment parlaven d’inacció.
En definitiva, ara tocarà veure en tots dos casos com reaccionen davant el fracàs, i mentre els guies del Girona han de gaudir d’un vot de confiança incontestable per la demostració de la seva capacitat de construir d’avall cap amunt amb una fermesa irrefutable, la directiva del Barcelona ha de fer un pas endavant d’una vegada i deixar les rendes del passat per mostrar la capacitat de construir de nou un estil genuí, que és l’únic que pot sustentar futbolísticament l’equip l’endemà de la marxa de Messi. De totes maneres, si tots dos fracassen de nou, continuaran educant els nostres fills en la temuda frustració, i qui sap si també aconsegueixen que els pares aprenguem a gestionar aquest sentiment tan propi de les nostres contrades.