‘Les de l’hoquei’ i l’esport dels pobles
És la nova sèrie de Televisió de Catalunya, estrenada amb un bon èxit d’audiència. Per una banda, té la virtut de partir d’un projecte de final de carrera d’unes estudiants universitàries, presentat en societat durant el pitching audiovisual del 2016, certamen que organitza anualment el Clúster Audiovisual. Recordo bé l’any que es va presentar i les bones crítiques que hi va fer el tribunal, atès que em trobava a l’auditori amb els meus estudiants de la Universitat de Vic. En aquest sentit, cal valorar la tasca de TV3 com a motor de la indústria audiovisual catalana, una missió que té la corporació pública des d’aquell llunyà 1983 quan es va posar en antena, tot i que les retallades en van minvar la força tractora a partir del 2010. L’audiovisual català funciona si TV3 exerceix de motor.
Per altra banda, la sèrie representa un tomb important en la manera com es mediatitza l’esport professional a casa nostra: la realitat i la ficció, de fet, van agafades de la mà. Si bé la CCMA està demostrant complicitats importants amb les retransmissions i la cobertura de l’esport femení –la de la Champions femenina n’és un magnífic i esperançador exemple–, també en la programació del seu prime time ha tingut sensibilitat per aquest tema. I ho ha fet, ni més ni menys, que posant en pantalla un producte que trenca els patrons de gènere entre els adolescents, esberla arquetips i els cànons històrics dels que han estat els esports més seguits a la petita pantalla. L’hoquei està d’enhorabona: ja era hora que aquest esport, que és un dels eixos vertebradors d’una cultura esportiva singular al Principat, tingui el lloc que es mereix al prime time televisiu. Haurà estat a partir d’un producte de ficció i, és clar, pensant també en el rendiment econòmic que donarà la sèrie, però és un pas important per reivindicar aquest esport, ajudar-lo a ocupar més espais al nostre imaginari col·lectiu i estendre’n la pràctica més enllà de les comarques on s’ha jugat històricament.
Les de l’hoquei desencalla un altre debat: finalment, el protagonisme se l’emporta l’esport de poble, fora de la metròpolis; trenca una cosmovisió monopolitzada pel futbol. L’hoquei articula un país de nord a sud, d’est a oest, ajuda a fer créixer el teixit associatiu de molts pobles de Catalunya que, sortosament, poden usar el seu club com a ambaixador. En són bons exemples Sant Hipòlit de Voltregà, Vic, Manlleu, Sant Sadurní d’Anoia, Blanes o Lloret. L’hoquei és l’esport de les ciutats mitjanes, dels pobles, esport professional gestionat des de l’amateurisme, la voluntat de sobreviure un any rere l’altre gràcies a la indústria local o els ajuntaments que n’han estat els principals finançadors; un esport que va patir com mai durant la darrera crisi, que recorre quilòmetres en autobús i fa malabarismes amb els pressupostos per arribar a final de temporada.
En l’aspecte personal, Les de l’hoquei ajudaran a fer conèixer grans professionals que fa temps que patinen, pensen seriosament sobre aquest esport i viuen en l’anonimat. No puc acabar aquest article sense pensar que l’amic Arnau Casanovas, de Centelles i entrenador del primer equip femení del CP Manlleu, està al backstage d’aquest producte, enfundant-se els patins, agafant l’estic i ajudant a fer créixer les magnífiques actrius que protagonitzen la sèrie. Molta sort.