En el minut 3, Tony Duggan falla una arribada clara i en el contraatac posterior l’Olympique marca el primer. Aquestes dues accions encadenades resumeixen clarament la diferència entre el Barça i l’Olympique de Lió, el millor equip de futbol femení d’Europa, amb diferència. Que en dinou minuts les blaugrana encaixessin tres gols en quatre arribades al contraatac va ser un càstig massa dur però també un reflex que, si bé el Barça ha jugat merescudament la final, ha estat lluny de guanyar-la perquè és lluny de la velocitat, la verticalitat, el físic, el domini de les àrees, l’ofici i l’experiència de l’Olympique. Potser amb Hamraoui la derrota hauria estat menys dura, però el signe de la final no hauria canviat.

Quan passi el dolor de la derrota, el Barça ha de saber aprofitar la final de la Champions per obrir un nou camí de millora. Fa només quatre anys que l’equip és professional i la ruta del progrés no pot ser curta però ha de ser ferma. La millora futbolística ha d’anar acompanyada de l’arrelament en l’entorn blaugrana. Si l’objectiu és guanyar algun dia la Champions, la manera és continuar arribant a les finals. Millorant la plantilla –la renovació de Lluís Cortés abans de la final va en el bon sentit–, augmentant el pressupost –l’equip ja té un patrocinador específic– per poder accedir a les millors jugadors. I també omplint les 6.000 places de l’estadi Johan Cruyff a partir de la temporada vinent per forçar el club a buscar un escenari amb més capacitat.