Era tan obvi que Eusebio no pilotaria l’operació retorn del Girona a primera que l’anunci de la seva marxa no pot sorprendre. Sí que sobten, en canvi, el moment i les circumstàncies que l’acompanyen. A Montilivi, Eusebio no ha tingut ni sort ni encert ni determinació per remuntar quan el declivi va deixar d’intuir-se per esdevenir una realitat terrible. A més, s’ha perdut buscant la sortida del seu propi laberint tàctic, sense tenir-ne tota la culpa, perquè va fer-se càrrec d’un equip pensat per a un tècnic als antípodes del seu futbol i que el club no ha corregit sobre la marxa. Les llàgrimes d’Eusebio després de perdre contra el Llevant, lluny de semblar impostades, ens remeten a un entrenador responsable, empàtic i amb bon cor, uns atributs que en l’esport professional d’alt nivell no sempre s’associen amb l’èxit. I Eusebio ha fracassat. No és l’únic, però, malgrat això, i en coherència amb el seu concepte de la professionalitat, se’n va renunciant a un any de contracte. En aquest aspecte sí que és gairebé únic. I mereix, per fi, un equip on pugui desenvolupar el seu futbol.

El Girona ha d’afrontar ben aviat la primera gran decisió, la mateixa en la qual fa un any es va equivocar. Necessita un líder que estiri l’equip durant les fases més baixes de la llarguíssima segona A (42 jornades). Un any enrere l’Espanyol estava en la mateixa situació d’haver de fer un canvi a la banqueta i va maniobrar amb diligència per endur-se Rubi. No cal entrar en més detalls...