Niki Lauda i James Hunt són els culpables que m’aficionés de veritat a la fórmula 1. Jo era de Hunt perquè a un nen de 10 anys li va més la rebel·lia de l’anglès que fuma envoltat de dones que el mètode cartesià d’un teutó. I, què coi, perquè si Hunt, tot i la deixadesa que desprenia en cada foto, encara guanyava era que devia tenir un talent descomunal, a banda d’un McLaren que volava.

Però el GP d’Alemanya del 1976 va canviar la meva perspectiva encara infantil. De ben petit ja havia llegit en aquelles primeres revistes en blanc i negre com s’havia mort François Cévert, però l’impacte d’aquelles imatges de Lauda immòbil en el Ferrari en flames a Nürbürgring va marcar un abans i un després. Què sabia jo que el Nordschleife feia més de 22 quilòmetres impossibles de memoritzar, ni que Jackie Stewart l’havia rebatejat com l’Infern Verd... Només em neguitejava si aquell pilot de Ferrari sobreviuria a les greus cremades. Tampoc tenia ni idea que, més que les cremades, el que amenaçava la seva vida era el fum tòxic que havien inhalat els seus pulmons.

Més traumàtica em va ser la imatge de la seva reaparició, a Monza, a can Ferrari, tan sols sis setmanes després i amb el cap i les mans embenades, encara en carn viva, i amb risc d’infeccions. Semblava un zombi sense disfressa. Quart lloc per treure’s el barret. Però a Nordschleife Lauda va entendre que si els gats tenen set vides, ell no. El campionat es decidia al perillós circuit del Mont Fuji, al Japó, l’últim GP, i enmig d’un diluvi –avui dia amb la meitat d’aigua ja no es competiria, per sort– Lauda va renunciar al seu segon títol perquè va intuir que aquesta vegada es mataria de veritat. James Hunt va guanyar aquell campionat del 1976 i no me’n vaig alegrar. Encara menys en rememorar aquells fets veient Rush a la pantalla gran. Aquell anglès que aixecava passions llatines no s’havia retirat per fer costat un pilot que havia perdut l’orella, les celles, la pell de la cara i que tenia els pulmons fumats per sempre més. Santa innocència de criatura...

Un any després, Lauda va tapar totes les boques que l’havien vist com un expilot després de la retirada de Fuji. Va guanyar el seu segon títol, també amb Ferrari. I encara va repetir el 1984, ara amb McLaren. Va ser capaç d’imposar-se a la generació dels 70 (Fittipaldi, Regazzoni, Hunt, Reutemann, Scheckter, Mass, Andretti) i a la posterior (Prost, Rosberg...) amb una retirada de dos anys pel mig.

Al Nordchsleife, Arturo Merzario es va cremar les mans per treure Lauda de les restes del Ferrari amb l’ajuda de Brett Lunger, Guy Edwards i Harald Ertl. Lauda ha mort als 70 anys. Malalt des de fa mesos, ni un trasplantament de pulmó ni els millors metges han pogut evitar que el carismàtic pilot, mànager, empresari, assessor d’equips i president no executiu de Mercedes F-1 hagi esgotat l’última vida, la de propina, de la qual ha disfrutat durant 43 anys.