No fa gaire, Josep Maria Bartomeu va confirmar Ernesto Valverde com a entrenador del primer equip. Segons el president del Barcelona, la junta està molt contenta i interessada a seguir comptant amb el Txingurri com a eina imprescindible per donar continuïtat al projecte de club que, segons va explicar, és de llarg termini. Fa gràcia escoltar segons què! L’any passat, després que el Barça caigués a Roma, Valverde va rebre un ultimàtum just abans de la final de la copa, contra el Sevilla.

Aquest any, després de Liverpool, va ser l’afició qui ho va fer trontollar tot. Tot va ser tan traumàtic que, després d’uns dies en estat de xoc, el mateix entrenador va fer pública una conversa amb el president explicant que tots dos s’havien donat ànims mútuament. N’hi havia per a això i per a molt més. Bartomeu confirmaria, dies després, que Valverde continuaria a la banqueta del Camp Nou perquè era un home clau en el futur de l’entitat.

Demà es juga la final de la copa 2019, contra el València. Hi ha algú que pugui posar la mà al foc per Valverde si el Barça cau estrepitosament derrotat al Villamarín? És cert que l’han renovat i confirmat, però fa l’efecte que la decisió de Bartomeu pot arribar a tenir molts matisos. I Bartomeu ho sap. I el tècnic, també. I com que tots dos coneixen la realitat del futbol caldrà esperar a veure el partit de demà per saber com evoluciona aquesta relació i si els contractes romanen o es converteixen en paper mullat.

De moment, Valverde te una missió difícil. El València arriba en forma, endollat, amb la moral alta després d’haver tancat la lliga en quarta posició i sense futbolistes lesionats. El Barça, en canvi, pateix una absència alarmant de davanters –Luis Suárez, Dembélé i Boateng, descartats, i Coutinho, dubte– que condicionaran, per força, l’alineació. Què farà el Txingurri? Tres opcions. La primera seria repetir l’onze d’Ipurua; és a dir, amb Messi de fals 9, Malcom d’extrem esquerre i Sergi Roberto, obert a la dreta. O sigui, el dibuix habitual amb canvi de noms. En altres èpoques, sense davanters, es valoraria una segona alternativa, un onze ple de migcampistes per mirar de garantir la possessió de la pilota i treure profit del talent col·lectiu a través de la seva mobilitat per dins i la profunditat, per fora. Opció no vàlida en aquests moments. Cal un gran coneixement del sistema i una extraordinària determinació per a atrevir-se a aplicar aquesta fórmula en una final. La tercera possibilitat també sembla del tot improbable. Es tractaria de donar minuts als jugadors del filial, per exemple, els dos últims a aparèixer, l’extrem Carles Pérez o el 9, Abel Ruiz. Algú ho veu? No, oi? Doncs res, a una altra cosa.

El Barça-València de demà no és un partit més per a l’entrenador basc. Li toca guanyar, sí o sí, per alleugerir (si és possible) el cop de la Champions i per demostrar que, amb la plantilla feta una nyap, és capaç d’ajudar-la a trobar solucions d’èxit. Pissarra interessant. Per posar en ordre els seguidors i/o els detractors del tècnic basc.