Els precedents, que no tenen cap més valor que l’estadístic, massa sovint s’usen per formular pronòstics. Avui el Barça juga la final de copa contra el València, en una situació amb paral·lelisme clar a la de la final 2018, contra el Sevilla. Aleshores pesava el daltabaix de Roma i ara ho fa el d’Anfield, ben fresc. Fa un any el Sevilla va pagar els plats trencats (5-0) en un dels millors partits –o el millor– del Barça 2017/18. Que avui el desenllaç sigui similar, ja es veurà.

En clau blaugrana, els fets són que el d’avui és l’últim partit de la temporada, que pot proporcionar la 31a copa –cinquena consecutiva, que seria un rècord–i el novè doblet de la història del club. També és un fet que Valverde té moltes baixes sensibles i jugadors tocats. En canvi, és una presumpció que caldrà verificar o desmentir que el to emocional de la plantilla del Barça sigui inferior al del València, un equip que ha anat de menys a més fins a aconseguir plaça per a Champions, que només té la baixa de Txérixev i al qual li ve de gust guarnir amb un títol l’any del seu centenari.

Que Messi intervingués ahir en la prèvia constata que el d’avui no és un partit qualsevol i es pot interpretar com un indici de la voluntat del vestidor de respondre a l’esfondrament d’Anfield amb un partit i un títol que deixin un bon regust de boca fins que arrenqui el curs 2019/20. El Villamarín dissiparà dubtes a la gespa. A la grada, no n’hi ha cap sobre la posició que mantindrà el seguidor català davant l’exhibició de símbols espanyols.