Feia 31 anys que el bàsquet català no enviava tants equips a les competicions europees. Els protagonistes de 1978/79 van ser el Joventut (copa d’Europa), el Barça (Recopa), el Pineda, el Granollers i el Círcol (copa Korac) i el Picadero (Copa d’Europa femenina), els quatre últims fora de l’àmbit professional fa un munt d’anys.

Classificar-se per a una competició europea és un somni per a la majoria i un repte formidable per als que, amb el dret de jugar-hi, se saben en inferioritat econòmica. En el nostre cas, tots llevat del Barça. Els blaugrana tenen plaça a l’Eurolliga i l’objectiu indissimulat és, ara, arribar a la final a quatre. L’altre equip de la màxima competició és l’Uni Girona, que, a falta de conèixer els altres rivals, tindrà un dels pressupostos més baixos, que, si bé li ha valgut per arribar a semifinals de l’Eurocopa, entre els 16 millors d’Europa serà una dificultat afegida. El mateix passarà a la Penya, al Manresa i al Sedis. Tant és així que a Badalona i a Manresa valoren si els interessa més renunciar a l’Eurocopa per inscriure’s en la Champions de la FIBA, una competició de nivell esportiu inferior però que reporta uns ingressos als clubs que l’Eurocopa no preveu. És obvi que l’Eurocopa femenina tampoc té cap dotació per als participants. I tot plegat –i això també val per a l’Uni– amb la incertesa de si la participació europea pot afectar el principal objectiu, que torna a ser la lliga. D’experiències negatives, n’hi ha algunes.