Els dilemes s’acumulen al cap de Josep Maria Bartomeu, però entre aquests cada vegada pesa menys el que planteja la dicotomia entre fer alguna cosa o no fer res. La inacció –i no només referida a l’ocupant de la banqueta– no és admissible, però si les decisions són immediates costarà creure’s que responen al període de reflexió serena del que parlava el president.

El problema no és tan senzill com decidir si canviar Valverde o mantenir-lo. La qüestió és admetre que si Messi hagués empatat al Villamarín i el Barça hagués guanyat la copa en la tanda de penals, el debat sobre Valverde seria entre escàs i nul, quan en realitat la final de copa, plenament condicionada en l’aspecte anímic pel daltabaix d’Anfield, hauria de tenir poquíssim pes en l’avaluació del rendiment de l’equip al llarg de la temporada.

Però és que la decisió de substituir Valverde o respectar-li el contracte no pot ser presa de manera aïllada. El que cal és definir el model. Amb més pes de la Masia o no. Amb un mig del camp més decantat a la possessió o a la visceralitat. Amb extrems o sense. Amb alguns dels signes d’identitat que tan agraden a l’entorn blaugrana... i que no estic segur que siguin diferencials per guanyar amb l’evolució futbolística global de l’última dècada.

Si la resposta a recuperar les essències futbolístiques és afirmativa, la presa de decisions no s’hauria de restringir a la banqueta i la plantilla. No n’hi ha prou amb una secretaria tècnica que comparteixi el model, sinó que l’ha de professar amb fe granítica. En aquest cas, és probable que hi hagi entrenadors més adequats que Valverde. La següent qüestió és si poden o volen venir. I si també és afirmativa, si el club està en condicions de subministrar-li els jugadors adequats per jugar d’aquella manera que tots sabem i que ens agrada. Titulars, però també suplents de categoria perquè les vaques sagrades recuperin la competitivitat perduda per la via de la competència. O perquè constatem que no la poden recuperar.

Alhora, l’hipotètic substitut de Valverde ha de tenir un blindatge perquè ni és clar que es pugui refer la plantilla en un sol estiu ni tampoc que en una sola temporada es pugui assolir l’excel·lència que es persegueix. Ha d’estar blindat perquè l’entorn blaugrana s’ha acostumat a no acceptar la derrota com a element de l’esport. Una lliga és una misèria; un doblet, una vulgaritat. Tot el que no sigui triplet no té valor. La malaltia dels rics desmemoriats que condueix a no valorar com es mereix la vuitena lliga de les onze últimes que s’han jugat, guanyada amb 19 punts d’avantatge sobre el Madrid.