La pos­si­bi­li­tat que Joan Fran­cesc Fer­rer ’Rubi’ acabi mar­xant al Betis ha estat un tor­pede que ha fet sal­tar pels aires la feli­ci­tat de tot l’espa­nyo­lisme. Aquest movi­ment ha tren­cat l’esta­bi­li­tat emo­ci­o­nal de l’afició i, per extensió, de tot el club blanc-i-blau. L’Espa­nyol, des de les més altes ins­ti­tu­ci­ons, ha defen­sat al llarg del pre­sent curs el tècnic de Vilas­sar de Mar i dins del club, un dels seus grans defen­sors, ha estat Òscar Perar­nau. Una relació pro­fes­si­o­nal que anava més enllà per l’amis­tat entre tots dos. La feli­ci­tat majúscula del dis­sabte 18 de maig tenia el segell de Rubi. Un tècnic que porta l’Espa­nyol al cor i on molts afi­ci­o­nats es sen­tien iden­ti­fi­cats. Perar­nau i Rufete el veien com un tècnic a llarg ter­mini i ara tenia el cara­mel de jugar a Europa amb el club del seu cor. El mares­menc ha anat més enllà d’un entre­na­dor a l’ús però l’oferta del Betis, que li tri­plica el sou que per­cep com a blanc-i-blau i amb un con­tracte a tres anys, ha empès al tècnic a escol­tar els cants de sirena d’Heli­o­po­lis. Rubi és un pro­fes­si­o­nal i té tot el dret a fer-ho. Qui no ho faria? Segu­ra­ment en qual­se­vol club això seria més fàcil de pair però la repre­sen­ta­ti­vi­tat i la impli­cació emo­ci­o­nal que té el mares­menc amb l’Espa­nyol fa molt dolo­rosa aquesta més que pro­ba­ble marxa pels fons i la forma. El som­riure s’ha tren­cat i ha que­dat una trista ganyota. Només et faran mal els que t’esti­men i Rubi és (o era) una per­sona apre­ci­ada per gran part dels afi­ci­o­nats i pels direc­tius que, en públic i en pri­vat, han defen­sat la seva gestió. Però arri­bat a aquest punt, d’escol­tar ofer­tes ali­e­nes, amb un con­tracte en vigor i per tot el que repre­senta, fa com­pli­cat que Rubi segueixi a l’Espa­nyol. Ha fet un pas i és difícil anar enrere i des­fer-lo. En tot cas és moment per donar les gràcies a un tècnic que ha dei­xat al club blanc-i-blau a Europa i que ha millo­rat el patri­moni fut­bolístic