Si us agrada el bon cinema, us recomano la pel·lícula Cercant la felicitat. Una història de drama familiar on Will Smith como a actor principal, passa tota mena de penúries: un divorci, la pèrdua de tots els estalvis, el desnonament de casa per no haver pagat el lloguer. Tot aquest camí tortuós el recorre amb el seu fill, d’uns cinc anys. El nen és un símbol d’esperança, aliè a tot el drama que estan vivint tots dos. Aquesta innocència, aquesta il·lusió que no entén de circumstàncies adverses és vital per travessar el camí de la obscuritat i sortir-ne molt reforçat. Dissabte passat, a la final de la copa disputada al Benito Villamarín, el València va donar una lliçó de com sobreposar-se a obstacles sense perdre mai la fe ni renunciar mai a l’esforç. L’equip del Túria compleix aquest any el centenari de la seva fundació com a club de futbol. La temporada va començar amb dificultats des del primer moment. Eliminats de la fase de grups de la lliga de campions, amb un Guedes que acumulava constants lesions i uns davanters incapaços de marcar gols. Empat rere empat, l’equip de Marcelino va anar caient llocs en la taula de classificació fins a ensumar de ben a prop l’aroma del descens. La copa, però, va suposar un oasi enmig d’un desert de mals resultats. Primer de tot, van superar el CD Ebro amb més problemes dels esperats. Després, en plena crisi i amb Marcelino molt qüestionat, va haver d’afrontar la tornada dels vuitens de final obligat a remuntar un marcador advers contra l’Sporting de Gijón. A poc a poc, l’equip anava avançant posicions en la lliga i llavors, en un d’aquells moments de la vida que suposen un punt d’inflexió, va arribar el partit que va fer que el València cregués de veritat que podia fer grans coses. En els quarts de final de la copa, el València necessitava marcar tres gols per superar un Getafe construït amb ciment. Un triplet de Rodrigo culminat en el minut 95 del partit va fer esclatar Mestalla i va suposar una injecció d’adrenalina extraordinària per l’equip. Desinhibits de la pressió ambiental en l’any de centenari i impermeable davant l’exigència d’afrontar grans reptes, l’equip va tornar a remuntar al Benito Villamarín contra el Betis en l’anada de les semifinals i va rubricar-ho després a casa. Com que la final no s’havia de disputar fins a quatre mesos després, els futbolistes de Marcelino es van dedicar a passar fases a l’Europa League fins al penúltim esglaó i, especialment, van continuar escalant posicions en la lliga gràcies a la recuperada precisió golejadora de Rodrigo, Guedes, Gameiro i Santi Mina fins a assolir la quarta plaça que dona accés a la pròxima lliga de campions i omple el compte bancari del club. Així es va presentar la gran final de la copa: amb un Barça depressiu, incapaç d’aixecar-se després del cop dur rebut a Anfield. Marcelino, valent, va apostar per Wass per darrere de Carlos Soler, Guedes a l’esquerra i dos davanters com Rodrigo i Gameiro. La idea era ben clara: defensar ben junts i atacar els espais a l’esquena d’una defensa culer que veia com cada pèrdua de pilota al mig del camp era una ocasió clara en contra. El València va defensar disciplinadament, va pressionar amb ungles i dents i va sortir amb gran velocitat en cada atac letal, tot cercant una felicitat que es va culminar quan Parejo va aixecar el trofeu de campió.