La notícia que Rubi ha decidit escoltar ofertes i acceptar la del Betis, d’un nivell econòmic inigualable per a l’Espanyol, ha trasbalsat el món blanc-i-blau. El mite del tècnic que els ha fet tornar a Europa 12 anys després s’ha ensorrat de tal manera que la paraula traïció no trigarà a aparèixer. I aquest és un dels problemes més freqüents: haver cregut que després d’un idil·li venia un matrimoni canònic, indissoluble.

Aquest és un esport professional que practiquen professionals. La perspectiva esportiva que visualitzava Rubi complint el contracte amb l’Espanyol no diferia gaire de la percepció d’haver tocat sostre. L’econòmica es descriu pel potencial econòmic de l’Espanyol i del Betis. L’anàlisi professional del tècnic maresmenc és que continuant a l’Espanyol el marge de millora és molt més reduït que les possibilitats de caiguda. I, per tant, des de l’òptica professional és ben legítim obrir la porta, perquè els contractes tenen clàusules per alliberar-se’n per totes dues parts.

D’altra banda, tampoc no es pot passar per alt que si un entrenador no vol rebre ofertes, ho fa saber al seu agent i no en rep. I si hi obre la porta, té contracte vigent i a més aquest contracte és amb el club del seu cor, informar-lo amb temps hauria de ser, més que un detall de cortesia, també una pràctica de bon professional. Com ho hauran de ser a l’àrea tècnica del club per, un cop superat el xoc emocional, trobar-li un substitut que sintonitzi amb el model i la plantilla.