L’estiu de 1999, el de la Daniela i els acords de More than words desfets entre petons inacabables de salabror, el barcelonisme navegava en la recerca melangiosa de les empremtes del Dream Team mentre Louis van Gaal enfilava la tercera temporada amb l’aval de dues lligues i una copa acompanyades d’un joc cautelosament consistent. De totes maneres, tres retrets generadors de maregassa contaminaven el respectable: les eliminacions en la fase de grups de la Champions, l’excedent de jugadors holandesos de confusa virtut i un tarannà lúgubre amb els artesans de l’opinió pública. El primer factor era objectivament funest i els altres es movien dins la categoria de l’opinable fins a convertir-se en ofenses innegociables. L’any següent, amb el Barça eliminat en semifinals de la copa d’Europa i regalant la lliga al Deportivo amb 12 derrotes durant el campionat, els mèrits de l’holandès van ser innocus, i amb la seva marxa va arrossegar un Núñez que ignorava el desig del poble d’usar la inèrcia de la caiguda per arrasar la llotja. Va ser just? La sobirania de la grada sovint és illetrada en conceptes de judicatura. Ara mateix, Van Gaal és Valverde i Núñez és Bartomeu. Els guanys pel que fa a títols són inapel·lables, però la merda acumulada al racó obscur de l’habitació no deixa veure la sumptuositat dels quadres modernistes: desfetes inexcusables arreu del continent, un dèficit futbolístic camuflat per l’actitud dels futbolistes i la virtuositat de Messi, fitxatges hivernals de portera analfabeta, contractes d’agraïment pels serveis prestats, el silenci còmplice d’un sector amistançat amb el poder, l’emergència notòria d’aprofitar els darrers anys del número 1 i, sobretot, el convenciment estès que les premonicions de decadència no poden ser tractades per Valverde. A partir d’aquí, la hipotètica continuïtat de l’entrenador acabarà sent una doble aposta de Bartomeu, si aconsegueix revertir els intangibles adorats al Camp Nou podrà emular Núñez amb el clàssic pit enfora a l’hora de recordar que va ser ell qui va salvar Cruyff de l’execució pública, però si al novembre és un plagi incolor d’aquests darrers partits, es mirarà a la llotja amb la virulència de la pitjor època del gaspartisme. Per això la idea del canvi per protegir la pròpia junta continua flotant a l’ambient però, si aquest relleu fictici no servís tampoc per replantejar el camí, l’explosió atòmica contra l’oda al resultat present al subconscient de la zona noble seria d’idèntiques conseqüències. En definitiva, el llegat de Núñez com a constructor d’un club modern fa que ningú recordi la casuística del seu final, i Bartomeu de moment, si l’any vinent van mal dades, veurà com Roma i Liverpool hauran engolit Berlín (si no ho han fet ja) com a punt d’orientació cronològica del seu mandat. Per això, amb la fermesa explícita de les darreres hores de continuar amb Valverde per dirigir l’exèrcit, el president pot ser el protagonista de la vertebració del Barça post-Messi, o també pot veure’s arrossegat per un tsunami que no sé si és just quan parlem de dues lligues en dos anys, però no deixaria de ser un tsunami que s’emportaria Valverde i, amb ell, tot el que hi hagués davant.