Valverde continuarà dirigint el Barça per decisió personal de Josep Maria Bartomeu i a benefici de la tranquil·litat dels pesos pesants de l’equip. És probable que en aquesta determinació hi hagin incidit factors diversos, i l’opinió de la plantilla n’és un de gens menyspreable. Cosa ben diferent és que la incidència del vestidor en la presa de decisions hagi de continuar sent la del passat. És a dir, que l’element pacificador que és Valverde hauria de ser contrapès d’una competència incrementada per fitxatges de nivell suficient per –ara sí– lluitar per l’onze inicial amb els titulars de sempre.

Tampoc acabava de tenir sentit enfocar la recuperació de les essències futbolístiques diferencials del Barça a partir d’un nou entrenador sense abans haver reorientat la direcció esportiva. Com també és incontestable que prescindir d’un tècnic que ha guanyat dues lligues en dos anys apuja tant el llistó al seu successor que gairebé equival a exigir-li la Champions d’entrada, quan l’essència de l’esport és que no es pot guanyar sempre. I també és plausible que Bartomeu hagi volgut subratllar que manté la iniciativa en una junta que no ha compartit criteri quan ha hagut d’afrontar aquest cas. Si les filtracions de la destitució de Valverde tenien com a objectiu pressionar el president, han aconseguit l’efecte contrari. L’interrogant és si aquest episodi de divergència es podrà reconduir cap a la unitat de criteri i d’acció, o bé obrirà una crisi en la junta.