Sense perdó (i II)
Napoleó va sucumbir a Waterloo i va acabar desterrat a un illot perdut al mig de l’Atlàntic. Salvant totes les oceàniques distàncies, l’exèrcit (acovardit i poc combatiu, tot s’ha de dir) de Valverde va sucumbir escandalosament a Roma, però el general va gaudir d’una segona oportunitat. Un any després, Valverde ha repetit el fracàs, encara més injustificable, a Liverpool. Cambrer, un Waterloo doble! I no serà desterrat (del Barça).
Independentment del resultat –vull remarcar-ho– de la final de la copa amb el València (un altre despropòsit tàctic), la continuïtat de Valverde és futbolísticament injustificable (els dos Waterloo desemmascaren una regressió en el joc, amb la pèrdua de conceptes essencials, clamorosa i que ja analitzarem un altre dia). De fet, se l’ha pressionat perquè plegui, cosa que no farà. I és que, si després d’haver-lo ratificat a cada cantonada, ara Bartomeu el destitueix, la credibilitat del president quedaria sota zero. Ben mirat, semblen fets l’un per l’altre. Francament, es troba a faltar moltíssim un lideratge carismàtic i convincent al capdavant del club.
Evidentment, el relleu a la banqueta s’ha d’acompanyar d’una renovació selectiva de la plantilla que afecti els noms il·lustres (molt desgastats). És un tema altament delicat. Jo seria incapaç de llicenciar cap dels herois que tanta felicitat i glòria ens han donat, però els que tenen la responsabilitat de fer-ho no poden eludir-la. Només Messi és intocable. S’ha de redefinir el rol dels pesos pesants que es quedin, amb rotacions de qualitat per optimitzar-ne el rendiment i una competència real i no mutilada per un tècnic pusil·lànime.
Aquest és el pla?
Siguem seriosos, en aquests moments algú de veritat creu que el pla per aixecar-nos i afrontar el futur amb optimisme es basa a mantenir un tècnic que a la pregunta de què canviaria del plantejament d’Anfield respon: “Potser no faria jugar Dembélé, a Vigo”? Es basa a deixar que els titularíssims continuïn campant al seu aire (la decisió de Suárez d’operar-se n’és un exemple fefaent, un més)? Es basa a continuar confiant en els Segura, Planes i Abidal (per cert, Eric, com enyoro un lateral esquerre de la teva talla!), capaços d’avalar o empassar-se Murillos i Boatengs...?
No som gaire exigents
“Per què hi ha barcelonistes insatisfets? Perquè ens hem acostumat a guanyar”, els va dir Bartomeu, als senadors del club. “Esteu mal acostumats”, ens diu Jordi Alba (quina cara!). Però si som una afició conformista de mena. Si ens hem passat la vida invocant l’aquest any sí! per acabar celebrant amb eufòria copes i recopes.
M’ofèn sentir-me dir que els qui que no combreguem amb rodes de molí “exigim” guanyar la Champions o el triplet. Per favor! El que no es perdona és el ridícul i haver dilapidat els últims millors anys de la nostra història. Com explicarem als nets que les collites amb –possiblement– la millor versió de Messi s’hagin saldat amb reiterades humiliacions a Europa...?
Fa cinc anys, en un pub de Brighton, uns fans seagulls (del Brighton & Hove Albion) em reconeixien admirats que el Barça de Messi era “el millor equip de tots els temps”. Una opinió compartida per milions d’aficionats i professionals del futbol arreu del planeta. Quin orgull! Ahir, la meva filla, que és a Londres perfeccionant l’anglès, m’escrivia aquest correu de Whatsapp: “Un amic, fan del Chelsea, em diu que l’any que ve vol que els toqui el teu estimat Barça per golejar-vos.” Avui ens veuen així. I fa mal.
