El Barça va completar ahir a Colònia el repòquer de desencisos europeus. Futbol, bàsquet, futbol sala, hoquei sobre patins i finalment l’handbol s’han quedat a les portes de les finals i els títols que més prestigi donen al club. Certament, el club català és l’únic del món que pot aspirar a guanyar tots aquests grans títols perquè no n’hi ha cap més amb unes seccions tan poderoses. Amb tot, això no fa que algunes decepcions puguin ser considerades un fracàs en tota regla. La semifinal d’ahir entre el Barça i el Vardar de Macedònia del Nord n’és un exemple. L’equip de Xavi Pascual, després d’una primera part sensacional, va plantar-se als últims deu minuts amb una diferència prou raonable (25-19) per no haver de patir, i més amb el talent i l’experiència de molts dels seus jugadors. El que va passar a partir de llavors és comparable, salvant les distàncies, al 4-0 del Liverpool a Anfield. Això, s’ha de dir, també forma part de la grandesa de l’esport. Un equip inferior, en aquest cas el Vardar, es va engegantir amb una afició entregada a la seva causa al darrere i va protagonitzar una gesta memorable amb el suport, és cert, de decisions arbitrals equivocades. El Barça, però, es va veure, sense voler-ho, ficat en la tempesta perfecta i el vaixell del gran favorit per guanyar la Champions va naufragar col·lectivament. No és el primer cop que li passa a Xavi Pascual, que es va veure superat, com tots els jugadors, per una situació que ningú va veure venir.