L’estil del Liverpool de Jürgen Klopp és gairebé tan recognoscible com el del Barça de Guardiola i, de fet, entronca amb la tradició del futbol britànic, un joc clàssic d’anar a barraca sense tocar gaire el violí al mig del camp. L’entrenador català, amb tot, segueix demostrant que es pot triomfar, precisament al nucli de l’“imperi”, amb una idea gairebé contrària. El triomf en la Champions dels de Liverpool –subcampions tot just fa un any–dona més arguments, això segur, als seus admiradors per elogiar una fórmula estratègica molt bàsica i al mateix temps molt complexa. Klopp no necessita jugadors alts i forts i que reparteixin tackles a dojo, sinó autèntics atletes. No n’hi ha prou tampoc, és clar, amb la velocitat pura. El talent i sobretot la resistència durant 90 minuts a l’esforç que se’ls exigeix són factors clau. El Liverpool –i també el Tottenham, per cert– no són equips que descansin amb la pilota als peus. De fet, no descansen mai. Més enllà de si l’equip juga amb un 4-4-2 o amb un 4-3-3, difícilment el rival respirarà tranquil perquè sempre es trobarà rodejat. El mèrit de l’entrenador alemany és que tots els seus jugadors creguin també en aquesta idea, des de l’imperial central Van Dijk fins a un davanter d’un talent excepcional com Salah, que no para de córrer per tapar qualsevol línia de passada dels defenses que té al davant. A diferència del 2018, a més, el Liverpool ha trobat un porter, Alisson Becker, que li dona calma on abans hi havia desconfiança.