Diumenge passat, tot fruint de l’èpica rutinària a París amb eructes de fideu i acompanyat d’un seguici de mares, tietes, germans, cunyats, fills, nebots, i gos, va emergir la pregunta de com vivíem quan Rafa Nadal va guanyar el primer Roland Garros el juny del 2005, l’any de la mort de Joan Pau II, de l’incendi del Windsor, de la primera lliga de Ronaldinho, dels inicis del govern de Zapatero, del debat al Parlament per aprovar sota la presidència de Maragall un nou Estatut, de la demanda de Green Day de ser desvetllat a finals de setembre, i sobretot, del torneig en què Andre Agassi trepitjaria per darrera vegada l’arena sagnat de les guillotines revolucionàries. Els relats foren viscerals perquè unien la bestialitat dels triomfs amb el vertigen davant un temps superb que habita en els llindars de les nostres pors; en definitiva, tots fèiem un comentari d’asfíxia vital en veure el dinosaure rebentant de nou la Philippe Chatrier mentre la vida ens arrossegava amb la força d’un trot inexorable. Allà sorgien els 21 anys d’un servidor acabant una carrera universitària per seduir noies de casa bona, un pis a la zona alta per resseguir orígens benestants, els assajos sorollosos d’un grup de música arrítmic, un cos amb 15 kg menys que deambulava per llits aliens sense intuir el ritme del seu declivi, una parella de joventut viatjant per escopir al rostre hieràtic de les fronteres, i sobretot, el viure sense entendre l’art de viure. Així doncs, per no avançar crisis existencials dels quaranta, saltes sense xarxa a l’actualitat evitant tota comparació entre els teus llorers de plàstic i els de Rafa Nadal, i és llavors quan et veus amb fills cosmopolites, corrandes de la parella estable, feines normals amb una vida feliçment normal, projectes teatrals amb brindis recoberts de ferides sense tancar, articles crítics amb qui el 2005 era l’exitós responsable de la secció de bàsquet del Barça, i sobretot, la intuïció que Nadal ens allarga la joventut als pàries que hem conegut la davallada econòmica a l’edat adulta. Per això és just reconèixer aquests esportistes antològics que entrellacen les diferents etapes de les nostres vides, ja que en certa manera, les seves glòries serveixen per veure’ns a nosaltres mateixos davant el mirall trencat del temps.

Així doncs, una vegada cadascú havia fet un repàs idealitzat de les seves proeses i la copa dels mosqueters esgarrapava el cel de París, vam prendre l’enèsima cervesa mentre certificàvem que Nadal era com Messi o Federer, els genis que ens havien marcat com a generació i que els nostres fills tan sols gaudirien durant l’etapa final de les seves carreres. Silenci. Ho havíem dit però ningú ho volia reconèixer perquè la mentida sempre és més seductora que la veritat. La meva germana, comunista de l’ahir, banquera de l’avui, i àvia hippy del demà, va fer el pas endavant perquè posats a estafar vídues amb fills renyits, tampoc tenia problemes a rebentar l’autoestima dels germans: en certa manera, i tampoc vull ser idiota, quan aquesta generació plegui parlarem utilitzant més el temps pretèrit que el futur. Silenci. Gràcies, germana. No m’estranya que acabés en divorci.