L’EDITORIAL
L’últim cop de mà del Palau
La final de l’ACB està viva i, fins i tot en el supòsit que el desenllaç no fos favorable al Barça, la temporada blaugrana no es podria etiquetar de deficient, un judici que sí que era pertinent fa ben poc.
Però és que avui al Palau el Barça té l’oportunitat de tornar a vèncer el Madrid –no es pot defugir que és un equip que reitera les seves presències en la final a quatre de l’Eurolliga– i forçar el desempat diumenge a la capital espanyola.
La filosofia que no hi ha demà sense avui és la bona. Tant se val que mai ningú hagi remuntat un 0-2 advers en la final. Amb aquest plantejament el fracàs està garantit. Des que dilluns va encaixar el 2-0 a Madrid, Pesic sabia que l’objectiu no era guanyar tres partits seguits. Ben al contrari, l’obligació era guanyar el partit immediat. La va complir dimecres i es tracta de tornar-hi avui. Ben gestionada en l’aspecte emocional, la idea que quan la lliga es veu perduda l’únic canvi de rumb possible és guanyar-la és un bon principi general.
A nivell de bàsquet, hi ha motius per a l’optimisme. Tret del partit inicial, quan s’ha jugat de tu a tu el Barça ha estat més consistent que el Madrid a partir de tres elements de superioritat: el rebot (7,5 més per partit del Barça), el ritme defensiu (sempre blaugrana) i la capacitat de fer mal des de la pintura (5 de cada 10 punts del Barça són en tirs de 2), mentre que el Madrid ho refia tot al més volàtil tir de tres punts (4,7 punts de cada 10), amb escassa presència interior.