Al barcelonisme s’hi ha instal·lat una mena de paradigma irrefutable. Fidel al victimisme proverbial, nosa que no hi ha manera d’erradicar, el nou dogma consisteix a proclamar en to apocalíptic com lamentarem l’insuficient palmarès de Messi en el futur. Amb el millor futbolista de la història, hauríem d’haver guanyat molt més, asseguren els fatalistes, com si el geni argentí ja hagués completat el full de serveis a la causa. La bena abans de la ferida. Aquesta tropa partidària de l’alea jacta est, convençuts que el destí és immutable, podrien plantejar-se quelcom tan senzill com passar a l’acció per evitar que tal sentiment els corqui per dins i exigir encerts en la gestió a curt termini. Acostumen a ser els mateixos que s’escandalitzen pel tarannà de les joves generacions culers, massa ben acostumades, segons ells, que victòria i Barça siguin gairebé sinònims. Que és el que correspondria, per cert. Però no, passius i queixosos, es feliciten per haver descobert aquest concepte amb què justificaran l’esdevenidor, vingui com vingui. En tot cas, pel mateix preu es podrien plantejar on són i què ha passat amb tots aquells protagonistes dels anys gloriosos. Què coi fan treballant tan lluny de casa, si resulta que s’estimen el club i són del tot competents. Però no. Influïts per les esbiaixades opinions dels mediocres que governen el pensament de l’entitat, prefereixen el lament i creure en una operística força del destí contra la qual resulta impossible lluitar. Òbviament, creuen que la providència imposa la traca dels darrers dies, quan et parlen de Neymar o Griezmann sense analitzar cost i comportament dels dos personatges.

També, deu ser l’atzar qui escriu sobre la hipotètica compensació a Rabiot, que acabes creient un cop sabut com actuen els manaires. Potser són dictats de conjuncions astrals que no requereixen cap intervenció humana. Ha de ser, per força, un simple accident fitxar un lateral que és el fill del representant de la nova figura. Tampoc hi té res a veure que s’allunyi De Ligt i la comparsa digui ara pestes de la seva avara personalitat. Ningú repara, pel que sembla, en el fet que ni s’haurien de plantejar Griezmann i Neymar o que el central holandès hauria d’estar lligat de fa temps. Però no, esperaran que es dispari el preu fins a l’estratosfera, com és norma de la casa. Pagar barbaritats forma part d’allò incontrolable. Designis de la providència. Un altre exemple d’aquesta variant de caos còsmic és la jugada de bescanviar porters amb l’inefable València amb l’únic objectiu de quadrar els comptes de la temporada per allò, tan nuñista, de fer creure en la gran gestió dels manaires. Tot és casualitat. En correspondència amb tanta inacció, res de recolzar la valenta aficionada que es va quedar en sostenidors per defensar la llibertat d’expressió davant dels intolerants, no fos cas que se’ns molesti algú. Projectem el futur especulant amb un món blaugrana sense Messi i, mentrestant, deixem-los fer pel pedregar en aquesta sostinguda, inversemblant acumulació de pífies. Permetem el desori i en som partícips. Costa de creure la nul·la reacció que genera aquest desgavell continu. Quan ens trobem la caríssima factura a les mans, encara ens preguntarem qui ha estat el causant del despropòsit. Com deia la padrina, no trobaríem aigua a mar.