L’EDITORIAL
Crisi catalana en l’ATP
El relleu generacional del tennis català masculí no arriba ni arribarà a curt termini. Amb els jugadors més destacats, Albert Ramos, Marcel Granollers i Tommy Robredo, per damunt dels trenta anys, el rànquing ATP reflecteix la realitat que viu el nostre tennis en la punta de la piràmide. La base, no obstant això, continua sent prou àmplia quant a nombre de competicions de promoció i de practicants, però el salt definitiu al tennis professional és feixuc i sovint inassumible. Sigui per falta de talent o de mentalitat, per la major dificultat en un tennis més globalitzat o per la manca de recursos econòmics per afrontar tornejos ITF imprescindibles per accedir a l’ATP, els nostres joves valors no troben la fórmula per arribar a l’elit i es dilueixen. També és veritat que segurament estàvem massa ben acostumats, amb fornades excepcionals de jugadors com Àlex Corretja, Albert Costa, Carles Costa, Beto Martín, etc. que van transformar l’excepcionalitat en normalitat.
La setmana passada va ser la primera des del 1973, quan es va fer la primera llista de l’era oberta, sense cap tennista català en el top 100, una dada potser circumstancial –aquesta setmana Ramos hi ha tornat– però reveladora. La classificació no enganya: rere Ramos (98è) i Granollers (110è), el tercer català en el rànquing és l’olotí Tommy Robredo (216è), que té 37 anys i un mèrit enorme. El quart català és el 348è. La travessa pel desert sembla inevitable.