Hi ha indrets del món on la passió pel futbol escapa a tota raó. Quan juga la selecció nacional, tot el país es paralitza en un gest de suport absolut a un escut. A l’Àfrica, aquesta exagerada emoció que desperta la pilota és una manera de reivindicar el sentiment de pertinença dels seus habitants. Després de massa temps colonitzats i sotmesos per països occidentals, les nacions africanes, emancipades generalment durant la dècada dels seixanta, busquen constantment motius per reivindicar-se. Una de les millors maneres de demostrar orgull nacional és enfrontar-te a altres països en el terreny de joc, lluny dels conflictes bèl·lics i ètnics que sovint fan trontollar l’estabilitat d’un continent tan divers. La copa d’Àfrica de Nacions va començar divendres passat a Egipte, seu de la competició de manera casual. La copa d’Àfrica s’havia de jugar a Camerun, però el conflicte armat que es viu a la zona d’Ambazònia (frontera entre Camerun i Nigèria) ha fet que la CAF decidís moure el país amfitrió fins a Egipte. A la zona d’Ambazònia es parla anglès i no se senten camerunesos tot i pertànyer al Camerun perquè així es va decidir durant el procés descolonitzador. Paul Biya, el president del govern, no ha sabut gestionar aquest conflicte durant els 37 anys que fa que és al poder i ara ha arribat a un punt molt crític. A Egipte, s’hi ajunten grans estrelles del futbol. Feia moltes edicions que no s’ajuntaven futbolistes amb tant de nivell en la màxima competició continental africana. S’ha de dir que aquesta copa d’Àfrica presenta algunes novetats molt significatives. En primer lloc, es disputa durant l’estiu per primera vegada en l’època moderna. D’aquesta manera s’evita que durant el mes de gener i febrer (les dates en què s’havia jugat la copa fins ara) els clubs europeus es vegin perjudicats per la pèrdua de jugadors. D’altra banda, és la primera edició amb 24 seleccions, de tal manera que més països hi seran representats. La tercera novetat és la introducció del VAR per donar suport als àrbitres.

Egipte, amfitriona del torneig i país amb més trofeus a les seves vitrines (7), diposita les seves esperances en Mohamed Salah per aconseguir un nou triomf. El seu company al Liverpool, flamant campió de la Champions, Sadio Mané, és el líder d’una Senegal que presenta un gran equip i que vol trencar la malastrugança que encara no li ha permès de guanyar cap títol. Hervé Renard és l’únic seleccionador en la història capaç de guanyar dues copes d’Africa amb dues seleccions diferents. Ara que és al capdavant del Marroc busca la seva tercera corona. El Camerun és l’actual campiona i amb el nou duet a la banqueta Seedorf-Kluivert volen repetir els èxits de 2017.

Nigèria, el país més poblat del continent, presenta un equip ple de velocitat en atac, com ja és habitual. Per què no Ghana, que sempre és a prop de fer un pas endavant, però que no aixeca la copa des de fa gairebé 40 anys. La Costa d’Ivori en la generació posterior a Drogba i Touré posa les esperances en Nicolás Pepé com a nou referent de l’equip. Ha començat un torneig de futbol que engresca la població africana, que els fa oblidar part del patiment que viuen en moltes zones i, sobretot, que omple d’alegria tot un continent durant un mes.