Un mes i mig després de l’orgia d’Anfield, en la qual només ens van permetre d’aplaudir des d’un racó mentre miràvem de reüll, el vici futbolístic va fugir Penny Lane amunt i va deixar que decidíssim si valia la pena reincidir en el Barça sabent el que comporta pel que fa a canals de pagament, mitjans d’incomunicació, tertúlies histriòniques i esmorzars de bar avortats pels sons guturals d’un cambrer greixós. En definitiva, tot seguia el seu curs emocional fins que l’interès per repatriar Neymar ha sacsejat sense contemplacions aquesta parsimoniosa catarsi del barcelonista cornut. Val la pena? Futbolísticament no hi ha dubte, si juga a mig gas després d’una trobada d’especialistes de Cervantes amb els Toiss, serà més rendible que Coutinho i Dembelé junts, però el debat va més enllà de l’argumentari futbolístic perquè ell i el club han dut la seva relació fora dels terrenys de joc. Així, doncs, fugint de la neteja d’imatge amb la qual el converteixen en un monjo benedictí enganyat pels fems del diable, ens trobem amb els següents elements objectius: tenim un noi que va demandar el club per comissions no cobrades i que promet suplicar perdó per haver caçat elefants amb l’ambició de posar la banya a un bon refugi de Montmartre, una estrella mundial de 27 anys que es marcaria una temporada antològica per fer callar gent i assentar així les bases de l’autocomplaença burgesa sobradament coneguda, un crac venerat per un grupuscle de llepons doctorands en la nit barcelonina, l’únic jugador del món del qual coneixem la data de l’aniversari de la germana, un fitxatge beneït pel criteri d’un vestidor que segurament no li farà de tutor durant el seu dia a dia i, en definitiva, el més greu de tot, sense ser culpa seva, la personificació de la manca de rumb d’una junta que ha oblidat les declaracions en calent d’Anfield en què exigia un canvi i que ara sembla fiar el futur a qui es va escapolir per la porta del servei mentre escopia sense miraments sobre els reductes d’una terra morta.

Segurament per això el meu amic Esteve, fart de parar les galtes a Liverpool mentre una melodia gòtica de naturalesa suïcida esquerdava els fonaments del The Cavern, va declarar-se sense embuts com exfumador de tabac blaugrana, i ara, després de setmanes plantejant-se si s’enfilava de nou al carro de les benaurances, es troba, com molts, amb la incredulitat de veure la veritat despullada a la cantonada d’Arístides Maillol: el que ahir era tabú avui és essencial i al revés. No hi ha una lògica bàsica en la qual sentir-se confortable, per tant la realitat mateixa ens marca el quefer i, al final, si algú demana un pla establert pots citar allò de “caminante no hay camino, se hace camino al andar”, i tal dia farà un any que en Sánchez va refregar una bandera monàrquica a la tomba del poeta. A partir d’aquí, tot esperant la resolució del capítol 456 del cas Neymar, continuaré assegut a les escales de casa sense ofici ni benefici, esguardant bocabadat com l’estiu ens ajuda a prendre els carrers, ens fa visible una sensualitat enganxosa i, sobretot, ens dona temps per rumiar entre esbufecs de xafogor si fumar de nou el puro d’en Casaus val realment la pena per intentar ser un xic més feliç.