Un mes i mig després de l’orgia d’Anfi­eld, en la qual només ens van per­me­tre d’aplau­dir des d’un racó men­tre miràvem de reüll, el vici fut­bolístic va fugir Penny Lane amunt i va dei­xar que decidíssim si valia la pena rein­ci­dir en el Barça sabent el que com­porta pel que fa a canals de paga­ment, mit­jans d’inco­mu­ni­cació, tertúlies his­triòniques i esmor­zars de bar avor­tats pels sons gutu­rals d’un cam­brer greixós. En defi­ni­tiva, tot seguia el seu curs emo­ci­o­nal fins que l’interès per repa­triar Ney­mar ha sac­se­jat sense con­tem­pla­ci­ons aquesta par­si­mo­ni­osa catarsi del bar­ce­lo­nista cor­nut. Val la pena? Fut­bolísti­ca­ment no hi ha dubte, si juga a mig gas després d’una tro­bada d’espe­ci­a­lis­tes de Cer­van­tes amb els Toiss, serà més ren­di­ble que Cou­tinho i Dem­belé junts, però el debat va més enllà de l’argu­men­tari fut­bolístic perquè ell i el club han dut la seva relació fora dels ter­renys de joc. Així, doncs, fugint de la neteja d’imatge amb la qual el con­ver­tei­xen en un monjo bene­dictí enga­nyat pels fems del dia­ble, ens tro­bem amb els següents ele­ments objec­tius: tenim un noi que va deman­dar el club per comis­si­ons no cobra­des i que pro­met supli­car perdó per haver caçat ele­fants amb l’ambició de posar la banya a un bon refugi de Mont­mar­tre, una estre­lla mun­dial de 27 anys que es mar­ca­ria una tem­po­rada antològica per fer callar gent i assen­tar així les bases de l’auto­com­plaença bur­gesa sobra­da­ment cone­guda, un crac vene­rat per un gru­pus­cle de lle­pons doc­to­rands en la nit bar­ce­lo­nina, l’únic juga­dor del món del qual conei­xem la data de l’ani­ver­sari de la ger­mana, un fit­xatge beneït pel cri­teri d’un ves­ti­dor que segu­ra­ment no li farà de tutor durant el seu dia a dia i, en defi­ni­tiva, el més greu de tot, sense ser culpa seva, la per­so­ni­fi­cació de la manca de rumb d’una junta que ha obli­dat les decla­ra­ci­ons en calent d’Anfi­eld en què exi­gia un canvi i que ara sem­bla fiar el futur a qui es va esca­po­lir per la porta del ser­vei men­tre esco­pia sense mira­ments sobre els reduc­tes d’una terra morta.

Segu­ra­ment per això el meu amic Esteve, fart de parar les gal­tes a Liver­pool men­tre una melo­dia gòtica de natu­ra­lesa suïcida esquer­dava els fona­ments del The Cavern, va decla­rar-se sense embuts com exfu­ma­dor de tabac blau­grana, i ara, després de set­ma­nes plan­te­jant-se si s’enfi­lava de nou al carro de les benau­ran­ces, es troba, com molts, amb la incre­du­li­tat de veure la veri­tat des­pu­llada a la can­to­nada d’Arísti­des Mai­llol: el que ahir era tabú avui és essen­cial i al revés. No hi ha una lògica bàsica en la qual sen­tir-se con­for­ta­ble, per tant la rea­li­tat mateixa ens marca el que­fer i, al final, si algú demana un pla esta­blert pots citar allò de “cami­nante no hay camino, se hace camino al andar”, i tal dia farà un any que en Sánchez va refre­gar una ban­dera monàrquica a la tomba del poeta. A par­tir d’aquí, tot espe­rant la reso­lució del capítol 456 del cas Ney­mar, con­ti­nuaré asse­gut a les esca­les de casa sense ofici ni bene­fici, esguar­dant boca­ba­dat com l’estiu ens ajuda a pren­dre els car­rers, ens fa visi­ble una sen­su­a­li­tat engan­xosa i, sobre­tot, ens dona temps per rumiar entre esbu­fecs de xafo­gor si fumar de nou el puro d’en Casaus val real­ment la pena per inten­tar ser un xic més feliç.