La finta de l’autoengany
No em fa por un exèrcit de lleons liderat per una ovella; em fa por un exèrcit d’ovelles liderat per un lleó. Raonament suggeridor atribuït a Alexandre el Gran. Pregunta innocent: si el rei de l’antiga Macedònia fos avui president o amo d’un gran club de futbol, tindria por del Barça?
Entrem en matèria. Messi i Neymar són dos dels tres Rolls-Royce del futbol actual. Leo és nostre i és el millor. Quant a Neymar, una nit fa tres estius un brasiler –com ell– integrant del gran Barça de Rijkaard em va dir: “Ney té la música per ser el successor de Leo, però no la melodia. La de Messi és: futbol, guanyar, futbol, guanyar...; la de Neymar és: futbol, festa, futbol, carnaval...” Neymar ens va deixar per ser el Messi de París i ara, convertit en la còpia del Ronaldinho en declivi, vol tornar.
Quedi clar d’entrada: entre Neymar i Griezmann no hi ha color. El franceset no li arriba, al brasiler, ni als genolls. Si se’ns garantís que el Ney d’ara fos com aquell que va marxar... Però retrocedir en el temps és impossible. Tant com endegar un projecte renovador i mínimament il·lusionant amb Valverde a la banqueta. La possibilitat de fitxar-los tots dos? Qüestionat al respecte, Guardiola va tocar el violí: “Els bons sempre son benvinguts.” Però asseguraria que pensa com jo: delirant.
Tot plegat fa tuf de finta de l’autoengany per dissimular la frustració i que, des del desastre d’Anfield, hem perdut definitivament els papers i anem a les palpentes. A propòsit, el curs vinent jugarem amb laterals que no defensen (Roberto i Alba)? Tenim clar que De Jong és mig centre pur, adaptable al doble pivot, però no interior? Que De Ligt se’ns escapi (error catedralici) és només qüestió de calés? No m’ho crec! Fitxarem un 9 de veritat per competir amb Suárez (per cert, a la copa Amèrica figura d’atleta i aquí panxeta model Homer Simpson: allà fem dieta i aquí no?) o acceptarem un altre Boateng com a mascota de companyia? Jugaran els de sempre fins que rebentin? I què fem amb Dembélé? Té talent però el terrat espès? I com el té, Neymar, el terrat?
El tercer Rolls-Royce és Kylian Mbappé. Té 20 anys i, si s’ho proposa, la seva progressió s’intueix imparable. Ergo, em sulfura que sent qui som, el Barça, ens resignem cristianament a contemplar que acabi vestit de blanc, sense fer tot el possible i més per evitar-ho. El fitxatge és Mbappé.
Kubo, episodi irritant
Després d’una exhaustiva anàlisi científica per desxifrar-ne l’autenticitat, a finals dels 80 la Comissió Rembrandt va sacsejar el món de l’art en dictaminar que un terç de tots els Rembrandt catalogats i exhibits als museus no foren pintats pel geni neerlandès del barroc.
On vull anar a parar? El fitxatge del japonès Takefusa Kubo pels de Can Padrós m’irrita. Parlem d’un producte de la Masia, que va abandonar el 2015 per la sanció de la FIFA, i de qui tècnics que l’han modulat diuen que és especial.
El futbol formatiu és matèria altament sensible i no s’haurien de fer distincions entre els nois. D’acord. Però hi ha excepcions a la regla. Descobrir el pura sang autèntic, que sorgeix espontàniament molt de tant en tant, justifica la nòmina de tota una vida de tècnic de base. Kubo ho és? L’actual comissió de la Masia pensa que no.
En qualsevol cas, no entenc que no ens hàgim assegurat el retorn de Kubo en condicions favorables –ell volia tornar– abans que el Madrid s’hi interposés. Al Barça B, on hem endollat el fill de l’agent de De Jong, no hi cabia Kubo? Curiós...
