El reportatge que obre portada d’aquesta edició és tan contundent que podria posar en qüestió un dels senyals d’identitat essencials del Barça, la seva estructura formativa, la Masia. Perquè entre la punta de la piràmide de formació i el primer equip hi ha una distància cada cop més gran. Que no sigui un problema exclusiu del club blaugrana, sinó compartit per la majoria de clubs que estan obligats a lluitar cada any per la Champions, no és cap consol.

Fa falta una fe en el model a prova de comptables per continuar mantenint la inversió en formació quan, en quatre anys, només Aleñá s’ha incorporat amb solidesa al primer equip. L’anterior va ser Sergi Roberto, a qui el seu barcelonisme, confiança i paciència han salvat de ser un més en la diàspora de la Masia. O quan aquesta migrada aportació de talent de la base coincideix amb un període prolífic en la Champions juvenil, amb dos títols dels últims sis anys. O quan s’ha estat víctima d’una sanció com la de la FIFA tan ajustada a la norma com contrària a l’esperit que la inspira.

L’etapa de formació és un element nuclear, del Barça. Que es detecti més o menys talent jove o que l’entrenador del primer equip sigui més o menys amic de donar oportunitats són circumstàncies que es poden millorar. El que ha de ser estructural és que, si els joves no arriben al primer equip per raons diverses, siguin traspassats al preu que toca i no regalats. És la manera de blindar la Masia com a mínim des d’una lògica econòmica.