Des de l’estació de Montenvers, on hom pot arribar amb el tren turístic que surt de Chamonix, es divisa la Mer de Glace, una glacera que neix a la falda nord del Mont Blanc de Tacul (4.248 m) i serpenteja més de 7 km fins a morir sota mateix de Montenvers. Una de les ramificacions de la glacera s’enfila fins al peu de les Grandes Jorasses, uns cims granítics fronterers entre França i Itàlia que tenen com a cota més alta la punta Walker (4.208 m). La cara nord de les Grandes Jorasses, una fortalesa imponent de pedra, és el teló de fons de la vista panoràmica que s’atalaia des de la terrassa del restaurant de Montenvers. Un turista japonès que s’hi instal·li per assaborir un gelat, prendre un cafè o dinar la formule du jour pot seguir amb uns binocles qualsevol cordada d’escaladors que s’aventuri a superar la via de l’esperó Walker, que mena fins al cim. No és una via qualsevol, sinó una de les més famoses dels Alps. Són 1.200 m de paret que van ser escalats per primera vegada entre el 4 i el 6 d’agost del 1938 per una cordada de tres alpinistes liderada per Ricardo Cassin. Amb aquella ascensió, l’escalador italià i els seus companys –Gino Esposito i Ugo Tizzoni– van marcar un abans i un després en la història de l’escalada. Una història que va quedar temporalment interrompuda a causa de l’esclat, poc després, de la Segona Guerra Mundial.

Cassin, que participaria en aquella contesa bèl·lica amb la resistència partisana, va ser un dels escaladors més destacats d’aquelles dècades. Va concentrar la seva activitat com a escalador als Alps, on va arribar a fer més de 2.500 ascensions, amb cent obertures de vies incloses. Orfe de pare, motiu pel qual des de ben jove va haver de treballar per mantenir la seva família, i interessat en la boxa abans de saltar a les muntanyes, Cassin comença la seva activitat aperturista el 1931 a la cara est de la Guglia Angelina. Amb l’obertura a la sud-oest de la Piccolissima di Lavaredo (1934) agafa fama mundial, una fama que queda definitivament refermada amb l’ascensió a la Walker. Durant la guerra, en què es casa, va ser ferit a Lecco, però això no va limitar la seva carrera com a escalador, que es va reprendre amb el mateix èxit després de la victòria dels aliats. Ferrer d’ofici, també llança el seu propi material d’escalada sota la marca Cassin. El seu nivell crida l’atenció dels responsables de la controvertida expedició italiana que, el 1954, va escalar per primer cop el K2, però finalment és descartat per Ardito Desio, probablement perquè veia Cassin més com a rival que com a company. Tot i liderar dues expedicions a vuitmils (Gasherbrum IV 1958 i Lhotse 1975) mai no en va pujar cap. Sí que va aconseguir completar el 1961 la complicada cara sud del Denali (6.190 m), el cim més alt de l’Amèrica del Nord, i encarar vies d’alta dificultat a una edat avançada, com la que el va dur al cim del Jirishanca (6.126 m), al Perú, amb 60 anys. La seva última escalada significativa la va fer quan tenia 78 anys amb la repetició al Piz Badile, que havia fet mig segle abans.