Anatoli Kàrpov va ser, en temps de la guerra freda, un dels ariets del bloc comunista, un símbol del talent que produïa el bloc de l’Est. Primer contra el nord-americà Bobby Fischer i el desertor rus Viktor Kortxnoi, i més tard, quan el teló d’acer ja feia figa, contra Garri Kaspàrov, Kàrpov va ser l’emblema de l’URSS. L’excampió del món continua fidel al Partit Comunista, el mateix que va combatre la segregació de les antigues repúbliques que formaven la Unió Soviètica i que des del govern de Rússia encara ara fa trontollar els principis del dret internacional. Però malgrat tot això, i que la simpatia pels moviments independentistes no se li veu per enlloc, Kàrpov és un personatge prou llegit i viatjat per entendre el que la immensa majoria de la classe política espanyola no admet: que els conflictes polítics es resolen políticament, que els han de resoldre els polítics i que empresonar polítics per decisions polítiques no només no fomenta la resolució dels conflictes sinó que els agreuja. Unes reflexions que, venint d’algú que pertany a la família política de Vladímir Putin, haurien de motivar més d’una repensada per deixar el camí de la venjança i tornar al de la política.

Hores després que Kàrpov concedís l’entrevista que obre la nostra portada, tres eurodiputats amb milions de vots al darrere no van poder accedir al Parlament Europeu i l’ànim de perpètua revenja que personifica Josep Borrell es va apoderar de la diplomàcia europea. No anem bé.